El Museu Tàpies presenta una gran retrospectiva dedicada a la cineasta francesa Germaine Dulac (1882–1942), pionera del cinema d’avantguarda i figura clau del feminisme cinematogràfic. La mostra, comissariada per Imma Prieto i Imma Merino, descobreix per primera vegada un film antinazi inèdit, Ce qu’il a dit: Ce qu’il a fait.
Germaine Dulac va ser molt més que una cineasta: productora, guionista, periodista i teòrica, va articular una mirada pròpia en un moment en què el cinema començava a definir-se com a art. En un món dominat pels homes i pels codis teatrals, ella va defensar que el cinema havia de ser “un art per visualitzar les minucioses variacions de l’ànima”.
La retrospectiva del Tàpies proposa, precisament, una lectura des de la contemporaneïtat, revisant la seva obra no com a curiositat històrica sinó com a pedra angular d’una genealogia femenina i política del cinema modern. Les comissàries, Imma Prieto i Imma Merino, situen Dulac com a figura essencial per entendre el paper de les dones en la construcció del llenguatge cinematogràfic, una dimensió que va quedar sepultada sota el mite masculí de l’avantguarda.
El film antinazi inèdit: memòria i resistència
L’eix més sorprenent de l’exposició és la projecció de Ce qu’il a dit: Ce qu’il a fait, un film antinazi recuperat d’arxius francesos i mai vist fins ara. Rodat a finals dels anys trenta, el curtmetratge expressa l’oposició frontal de Dulac a la ideologia totalitària i a la manipulació de les masses.
Més enllà del seu valor històric, el film aporta una nova dimensió política a la seva obra, sovint llegida només en clau estètica. Prieto i Merino el presenten com “una peça de resistència cultural i moral”, en què Dulac, des de la seva posició marginal dins la indústria, posa la càmera al servei de la llibertat individual i de la consciència col·lectiva.
La pel·lícula esdevé així una peça clau per reescriure la història del cinema europeu de preguerra, que sovint ha omès la veu de les dones com a subjectes polítics. El Tàpies aprofita la descoberta per plantejar una reflexió més àmplia sobre com la memòria artística pot esdevenir un acte de resistència.
De “La Coquille et le Clergyman” a l’avantguarda feminista
El recorregut de la mostra permet seguir l’evolució d’una creadora inquieta que va transformar el cinema en un espai d’experimentació i pensament.
El 1927, Dulac dirigeix La Coquille et le Clergyman, basat en un guió del poeta Antonin Artaud. La pel·lícula, estrenada l’any següent, és considerada el primer film surrealista de la història, anterior al mític Un chien andalou de Buñuel. El film retrata l’obsessió d’un clergue per una dona casada i desplega un univers de símbols i pulsions on el desig, la religió i el poder s’entrellacen.
El conflicte amb Artaud va ser sonat. El poeta volia una successió d’imatges incongruents per sacsejar el públic; Dulac, en canvi, hi va imprimir una lògica poètica i simbòlica, fidel a la seva idea d’un cinema capaç d’explorar l’interior dels éssers humans. Aquesta tensió entre forma i contingut anticipa els grans debats del cinema d’avantguarda, i la situa com una de les primeres autores que reivindiquen la llibertat creativa femenina.
Un cinema de sensibilitat i de recerca formal
La trajectòria de Dulac travessa diverses etapes: del cinema clàssic i figuratiu de La Cigarette (1919) o Les Sœurs ennemies (1915) fins a les exploracions abstractes i rítmiques de L’Invitation au voyage (1927). En totes, hi ressona la mateixa ambició: crear un “art visual pur” que trenqui amb el model literari i teatral.
Influïda pels postulats del crític Louis Delluc i per la teoria del cinema impressionista francès, va situar la imatge i el ritme per sobre de la narració. Com altres pioners de l’avantguarda com Marcel L’Herbier, Jean Epstein o Abel Gance, va comprendre que el muntatge podia expressar emocions i pensament, i no només explicar històries.
El seu cinema és una síntesi de misticisme, simbolisme i experimentació formal. I, sobretot, és un acte de resistència cultural: en un món que relegava les dones a l’esfera domèstica, Dulac va dirigir, escriure i produir pel·lícules que questionaven el paper femení i denunciaven la hipocresia moral de l’època.
Una veu feminista abans del feminisme
Abans que el cinema fos reconegut com a setè art, Dulac ja escrivia sobre la necessitat de trobar una veu pròpia femenina dins el llenguatge visual. Va col·laborar amb revistes feministes com La Française o La Fronde, i va defensar el dret de les dones a pensar, mirar i representar.
El seu film La Souriante Madame Beudet (1923) n’és l’exemple més clar: una dona atrapada en un matrimoni opriment que, a través de la imaginació, projecta la seva llibertat. És una de les primeres obres obertament feministes del cinema, molt abans que aquest terme formés part del debat cultural.
La mostra del Tàpies recupera aquesta dimensió amb fotografies de rodatge, manuscrits i correspondència que revelen la seva determinació en un entorn hostil. A través d’aquest material, el públic pot descobrir com Dulac va convertir el cinema en una eina d’alliberament personal i col·lectiu.
Un llegat per repensar el cànon
Durant dècades, el nom de Germaine Dulac va ser absent dels manuals i de les filmoteques. Només a partir dels anys setanta, amb els moviments feministes i la revalorització del cinema experimental, es va començar a reconstruir el seu llegat. La commemoració del centenari del cinema (1995) i les investigacions recents han situat Dulac com una de les grans figures oblidades del segle XX.
El projecte del Tàpies, que combina projeccions, instal·lacions i materials d’arxiu, s’emmarca en aquest moviment de reparació històrica i crítica. Per a Imma Prieto, “no es tracta només de recuperar una autora, sinó d’entendre com el sistema cultural ha exclòs tantes veus incòmodes o dissonants”.
En un moment en què la cultura europea revisa el seu passat colonial, patriarcal i autoritari, Germaine Dulac emergeix com una veu imprescindible per pensar la relació entre imatge, poder i llibertat.
Informació pràctica
Exposició: Germaine Dulac. Entre el clàssic, el modern i l’avantguarda
Lloc: Museu Tàpies, Barcelona
Comissàries: Imma Prieto i Imma Merino
Dates: fins al 15 de gener de 2026
Un comentari