Avui, 15 d’octubre de 2025, fa exactament 85 anys que el president de la Generalitat Lluís Companys va ser afusellat al fossat de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc, en un consell de guerra sumaríssim sense garanties jurídiques. Aquest dia hauria de servir com a advertència perdurable contra la barbàrie de les dictadures i com a crida a la memòria, la reparació i la justícia.
El 15 d’octubre del 1940, poc després de les sis del matí, Lluís Companys i Jover –únic president democràtic europeu executat per un règim feixista– va ser conduït al fossat de Santa Eulàlia i afusellat, a instàncies del règim franquista. El consell de guerra que el va condemnar va ser ràpid, sense garantia de defensa i violant tots els principis mínims del dret processal.
Companys, polític de tradició catalanista i republicana, es trobava exiliat a França després de la derrota republicana a la Guerra Civil. El règim nazi-alemany, col·laborant amb la Gestapo, el va detenir el 13 d’agost de 1940 a La Baule-les-Pins, i el va entregar al règim franquista. Posteriorment, fou traslladat a Madrid, on va ser torturat i maltractat, i finalment jutjat i condemnat a mort.
Malgrat les peticions de clemència —alguns advocats i personalitats van intentar recórrer la condemna— no se li va concedir cap indult. L’endemà va morir, rebutjant portar una venda als ulls, cridant “Per Catalunya!” en el moment del tret final.
Homenatges i tensions polítiques avui
Avui les institucions catalanes i els partits s’han reunit al fossat de Santa Eulàlia i al cementiri de Montjuïc per fer ofrenes florals i actes de record. El president Illa i bona part del seu gabinet han dipositat l’ofrena floral a la tomba de Companys. També la mesa del Parlament ha fet acte de presència i homenatge. ERC ha convocat una marxa de torxes a les primeres hores del matí —com ja és costum— i s’ha lamentat que, 85 anys després, encara persisteixi la manca d’una reparació efectiva plena.
La jornada no ha estat exempta de polèmica: en l’acte institucional a Montjuïc, segons informen mitjans locals, s’han produït retrets entre Junts i ERC pel to i el protagonisme institucional.
A banda dels actes públics, l’Ajuntament de Barcelona ha instat formalment l’Estat espanyol a demanar perdó per l’assassinat de Companys, qualificat de “crim d’Estat contra el poble de Catalunya”.
La memòria i la impunitat persistent
Malgrat que l’assassinat de Companys és reconegut àmpliament com una farsa judicial i una execució política, les sentències que el van condemnar encara no han estat anul·lades amb plena restauració jurídica. Aquest buit legal ha estat objecte de debat reiterat en els espais de memòria, en la historiografia i en les demandes polítiques.
La vigència del record històric —escassament institucional en algunes èpoques— i la reivindicació dels valors republicans, de llibertat, de justícia social i de respecte pels drets humans continuen sent necessaris. L’afusellament de Companys no és només una tragèdia del passat, sinó una advertència: els règims que trenquen la llei i el respecte a la persona acaben per destruir la democràcia.
Reptes de futur i crida a la responsabilitat
Dècades després la fi de la dictadura, encara s’espera que l’Estat reconegui formalment la nul·litat del consell de guerra que va condemnar Companys i legisli l’anul·lació de les condemnes franquistes. De la mateixa manera que cal que les víctimes del franquisme rebin visibilitat, reparació i reconeixement institucional.
D’altra banda, el sistema educatiu ha de promoure que les noves generacions coneguin el cas Companys i entenguin la memòria històrica com a eina de prevenció contra futures tiranies. També cal evitar que la commemoració es converteixi en escenari de disputes partidistes buides; el record i l’homenatge han de transcendir les sigles.
Avui recordem amb solemnitat que fa 85 anys va morir Lluís Companys, un president que representava els somnis d’una Catalunya lliure i democràtica. No és una commemoració nostàlgica, sinó una reivindicació de dignitat i una advertència: la impunitat del passat condiciona el futur. Recuperar la història amb veritat, restituir l’honor perdut i construir una cultura democràtica sòlida són deures que urgeixen.
