El musical Malinche, de Nacho Cano, triomfa a Ciutat de Mèxic amb una versió edulcorada de la conquesta d’Amèrica. Però darrere de les llums i les cançons s’hi amaga una operació ideològica: blanquejar la colonització i utilitzar la figura de la Malinche com a eina política
Al programa Connexió, de RAB Ràdio, Míriam Aymamí ha analitzat l’impacte del musical Malinche a Mèxic. Abans d’entendre la polèmica, cal recordar qui era Malintzin, coneguda com la Malinche o Doña Marina.
Nascuda cap a l’any 1500 a la regió de Coatzacoalcos, al sud-est de Mèxic, era filla d’una família noble indígena. Venuda com a esclava després de la mort del seu pare, va ser lliurada als espanyols el 1519, després de la batalla de Centla, i aviat es va convertir en la intèrpret i assessora d’Hernán Cortés.
El seu domini del nàhuatl i del maia va ser clau en la conquesta del Mèxic central. Malinche traduïa, negociava i aconsellava. Però, més enllà del seu paper lingüístic, va ser una dona atrapada entre dos mons —l’indígena i el colonial—, que va sobreviure com va poder dins d’una guerra d’homes i imperis.
Amb el temps, la seva figura s’ha convertit en símbol de contradiccions: traïció o supervivència, trauma o origen. A Mèxic, el terme malinchisme designa aquells que menyspreen la cultura pròpia per adoptar la forana. Però el feminisme mexicà ha revisat aquesta mirada: Malinche no va trair ningú, sinó que va sobreviure a un sistema patriarcal i violent.
Del mite històric al musical ideològic
Cinc segles després, la figura d’aquesta dona torna als escenaris en el musical de Nacho Cano, que s’ha presentat com un tribut al mestissatge. Però el resultat és un relat profundament manipulador: un espectacle que redueix la història a una història d’amor entre Cortés i Malinche, i que transforma la conquesta en una gesta harmoniosa entre pobles.
Míriam Aymamí alerta que “Malinche és propaganda disfressada de musical.És una manipulació narrativa que legitima una visió colonial del món. Converteix Malintzin en una figura submisa i amable, útil per al discurs de l’extrema dreta”.
Els interessos darrere de l’escenari
El rerefons econòmic de l’obra també és revelador. Entre els productors executius hi ha María Laura Medina, esposa del magnat mexicà Ricardo Salinas Pliego, i David Hatchwell, empresari vinculat a l’extrema dreta espanyola i a la indústria israeliana.
Salinas Pliego, propietari de TV Azteca i Banco Azteca, és un dels oligarques més poderosos de Mèxic i defensor d’una visió ultraconservadora del país. Hatchwell, per la seva banda, té connexions amb fundacions i grups que promouen narratives colonialistes sota el paraigua del “diàleg cultural”.
Així, Malinche no és només un espectacle musical: és una operació cultural amb finalitats polítiques. El missatge de “mestissatge harmoniós” actua com a coartada per blanquejar la violència colonial i silenciar les memòries de les nacions originàries.
El problema no és només el relat, sinó la seva eficàcia emocional. L’espectacle utilitza la música, la dansa i la posada en escena per convertir la dominació en emoció i el dolor en producte.
El públic surt commogut, però no qüestiona res: la història ja ha estat reescrita sota una nova banda sonora. “Aquesta mena d’obres consoliden un relat on la colonització es presenta com una història d’amor multicultural, i això desactiva la memòria crítica de tot un poble”., assenyala Aymamí.
La polèmica de Malinche recorda que l’art pot ser tan poderós com perillós. Quan la cultura s’utilitza per manipular la memòria, deixa de ser expressió i es converteix en propaganda.
Malintzin, la dona real, mereix ser recordada amb la seva complexitat, no convertida en un personatge al servei d’una narrativa colonial. La seva història no és una cançó d’amor, sinó el reflex viu d’un continent que encara arrossega les ferides de la conquesta.
