“Dones, una història cuinada” és un documental produït per la UNAM de Mèxic i l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfiques retrata, a través de les veus de les dones del nord de Mèxic, com la cuina tradicional és molt més que aliment: és identitat, coneixement i resistència cultural.
Al cor de l’altiplà de Sant Lluís Potosí, la vida es mesura en plats compartits, en receptes que passen de mares a filles, en olors que expliquen històries. És aquí on neix “Dones, una història cuinada”, un documental produït per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfiques (ICAIC), amb textos i veu de la periodista Míriam Aymamí.
El treball explora el paper de les dones com a guardianes d’una cultura alimentària que, més enllà de nodrir, transmet valors, costums i identitats. “La paraula és menjar i el coneixement és aliment”, diu la veu inicial del film, resumint l’essència d’una obra que entén la cuina com a llenguatge i patrimoni.
Entre fogons, vida i pertinença
Les protagonistes del documental —pageses, mares, àvies, cuineres— relaten com la seva relació amb el menjar està feta de cures, pèrdues i sabers transmesos sense manuals.
“Quan els meus fills eren petits, els vaig alimentar amb el meu cos”, explica una dona. “On hi ha menjar, hi ha salut, hi ha força, hi ha aliment per anar endavant.”
En les seves paraules hi ha tota una educació afectiva: alimentar és també sostenir la vida comunitària, conservar la memòria i resistir davant els canvis socials. Les trobades per cuinar plegades, tortillas, flors de carbassa, nopalitos, mole o champurrado, són actes col·lectius de coneixement. “Entre totes cuinem”, diu una altra dona, reafirmant la dimensió solidària de la cuina.
De la tradició a la modernitat: una frontera difusa
L’arribada dels mitjans de comunicació i de la publicitat ha transformat els hàbits alimentaris.
Algunes dones del film recorden quan “les rates es menjaven” o “els menjars eren més senzills però més sans”. Ara, expliquen, la influència de les marques transnacionals ha imposat begudes ensucrades i productes processats, trencant amb l’equilibri ancestral entre salut, entorn i aliment.
Malgrat tot, la saviesa tradicional continua resistint. Les receptes locals —frijoles amb massa, asado de boda, cajeta, sopa de blat de moro o tamales— expressen una manera de comprendre el món: “Cadascuna fa un plat diferent i així aprenem de les altres”, resumeix una de les protagonistes.
El documental també destaca com la cuina connecta el que és íntim amb el que és col·lectiu. La cuina és espai físic i emocional, lloc on es transmeten sabers, prohibicions i rituals.
Les celebracions com el Día de la Virgen de Guadalupe o les festes familiars es converteixen en rituals d’identitat, on el menjar és ofrena i comunió.
Els plats no només alimenten, sinó que construeixen comunitat i afecte: “A mi no m’agraden els nopals, només els que fa la mare”, diu una filla al film, resumint amb senzillesa el vincle emocional entre menjar i amor.
El film també aborda el dol migratori. Algunes dones expliquen el dolor de deixar enrere la família per buscar feina als Estats Units. “El meu sofriment més gran és no haver vist créixer les meves filles”, confessa una mare.
Aquest relat posa de manifest com el menjar actua com a pont simbòlic entre mons: una forma de conservar arrels i dignitat malgrat la distància.
Un llenguatge universal fet de sabors
La part final del documental mostra la preparació de la cajeta, un dolç de llet i sucre que requereix hores de remenar sense pausa. Aquesta escena resumeix la idea central del film: el menjar com a paciència, com a procés, com a coneixement compartit.
“El menjar és el punt on es fonen natura i cultura”, conclou la narració. En aquesta fusió hi viu la història cuinada d’un poble que resisteix i es reconeix en els seus sabors.
“Dones, una història cuinada” és també un pont entre Mèxic i Catalunya. Des de la veu de Míriam Aymamí, el treball audiovisual trasllada als oients de RAB Ràdio una reflexió universal sobre la cultura alimentària com a expressió de vida i d’identitat.
2 comentaris