En vint anys, Catalunya ha guanyat 200.000 hectàrees de bosc, però només una tercera part es gestiona de manera planificada. Experts alerten que la proliferació de boscos “descuidats” no només multiplica el risc d’incendis, sinó que agreuja la sequera i posa en perill la biodiversitat. El sector reclama més inversió pública, incentius fiscals i una professionalització urgent del treball forestal.
Catalunya és avui un país més verd… però també més vulnerable. Els boscos ja cobreixen prop del 64% del territori, unes 1,12 milions d’hectàrees, una xifra rècord que, lluny de ser motiu d’orgull, amaga una greu mancança estructural: només un terç d’aquesta massa forestal es gestiona de manera planificada. La resta creix i s’espesseix sense control, convertint-se en un polvorí latent.
El catedràtic d’Enginyeria Forestal de la Universitat de Lleida, Víctor Resco, ho resumeix així: “Tenim el bosc descuidat”. Segons les seves dades, gairebé la meitat del territori català —un 47%— està cobert per boscos densos, els valors més alts dels darrers 100.000 anys. Aquesta situació genera “oportunitats econòmiques i ambientals”, però també més combustible per als incendis i una forta pressió sobre els recursos hídrics. “El principal causant de la sequera és l’excés de vegetació que consumeix aigua sense control”, adverteix.
Més bosc, menys conreus
La Catalunya del segle XXI ha vist com els boscos avançaven a costa dels camps. Els conreus de secà han retrocedit del 20% al 17% del territori, mentre que el sòl urbà i les infraestructures només han crescut lleugerament fins al 6,8%. Les zones de regadiu, per contra, s’han mantingut estables al voltant del 8%. Aquest procés de renaturalització aparent té un revers inquietant: l’abandonament rural i la pèrdua d’activitat agrícola han deixat grans extensions de bosc sense manteniment ni finalitat productiva.
Per a Jordi Tarradas, enginyer forestal i director de la federació Boscat, “el problema no és que tinguem massa bosc, sinó que el tenim desestructurat i mal cuidat”. L’expert denuncia que l’excés de burocràcia, la falta de rendibilitat i la manca de treballadors forestals han deixat el sector en un carreró sense sortida: “Cada vegada hi ha menys gent disposada a treballar al bosc; cal professionalitzar-lo i dignificar-lo”.
Una propietat atomitzada i ineficient
El 76% dels boscos catalans són de propietat privada, però la seva gestió està altament fragmentada. Més de 266.000 propietaris controlen parcel·les sovint inferiors a una hectàrea, cosa que fa inviable una planificació conjunta. Només l’1,2% de les finques superen les 100 hectàrees, però gestionen el 41% de la superfície forestal total. La solució, apunten els experts, passa per associar-se i mancomunar recursos: “Només així podrem passar del 30% al 60% de bosc gestionat”, afirma Tarradas.
El paper clau de les dones del bosc
Des de l’associació Dones de Bosc, la seva presidenta Clara Santamaria alerta que la situació és “crítica”: “Tenim massa matolls i massa zona sense gestionar. L’administració hi dedica pocs recursos i els propietaris no poden assumir-ho tot”. En els darrers pressupostos, explica, la Generalitat només ha destinat 1,5 milions d’euros a la millora del sotabosc, una quantitat irrisòria si es compara amb l’abast del problema. L’entitat reclama cooperació real entre propietaris i administració, i sobretot, una política activa de rendibilització de la fusta local.
Convertir el bosc en un actiu
Fer del bosc una font d’ingressos sostenibles és una de les claus. Resco proposa incentius fiscals, com exempcions d’IVA per a actuacions de prevenció d’incendis, mentre que Santamaria aposta per potenciar l’ús de fusta catalana en la construcció pública, en lloc d’importar-la. La gestió forestal, coincideixen, només avançarà si és econòmicament viable.
Incendis: el preu de la inacció
El canvi climàtic agreuja encara més la situació. Les onades de calor d’aquest estiu —segons Resco— seran “normals” d’aquí a quinze anys. Els focs, per tant, arribaran a zones del Pirineu que fins ara en quedaven al marge, amb més biomassa acumulada i menys accés per als equips d’extinció. “Quan hi ha un incendi en una zona sense camins, els bombers no poden fer-hi res: només deixar cremar fins que el foc s’esgoti”, lamenta Tarradas.
El cost econòmic d’un incendi és demolidor: 19.000 euros per hectàrea, enfront dels 3.000 euros que costaria prevenir-lo. Tot i això, els experts denuncien que la política de protecció natural ha estat, massa sovint, una política de no fer res. “Protegir no vol dir abandonar”, adverteixen.
La Catalunya del bosc: símbol o advertiment?
Catalunya és un país que es reivindica verd, però el seu paisatge s’està tancant —literalment. Sense una gestió planificada, els boscos esdevenen un risc ambiental, econòmic i social. Els experts coincideixen: cal una nova cultura forestal que combini preservació, rendibilitat i planificació. Si no, el bosc que avui ens sembla un orgull podria convertir-se en la nostra pròxima gran emergència.
Un comentari