Del 16 d’octubre al 3 de novembre, el Gran Teatre del Liceu presenta Akhnaten, l’òpera hipnòtica de Philip Glass sobre el faraó egipci que va instaurar el primer monoteisme de la història. L’ària Hymn to the Sun s’interpretarà per primera vegada en català, en una producció espectacular amb malabars, ritmes frenètics i una mirada contemporània al poder i la fe.
El Gran Teatre del Liceu acull del 16 d’octubre al 3 de novembre Akhnaten (1984), una de les obres més poderoses i espirituals del compositor nord-americà Philip Glass. L’òpera arriba a Barcelona després de triomfar a Londres, Los Angeles i Nova York, i tanca la trilogia que Glass va dedicar a tres figures històriques que van canviar el rumb del pensament humà: Einstein, Gandhi i el faraó Akhenaton.
La producció, signada per Phelim McDermott i dirigida musicalment per Karen Kamensek, compta amb el contratenor Anthony Roth Costanzo en el paper d’Akhnaten i la mezzosoprano Rihab Chaieb com a Nefertiti. El muntatge destaca per la seva estètica visual captivadora, la presència de malabaristes que donen moviment constant a l’escena i una orquestració inusual que prescindeix dels violins per centrar-se en altres instruments de corda com les violes, violoncels i contrabaixos.
Però la gran novetat de la temporada és que el públic català podrà sentir per primera vegada l’ària Hymn to the Sun interpretada en català. Es tracta d’un dels moments més íntims i transcendentals de tota l’òpera, una pregària que Akhenaton adreça al déu Aton després de fundar la Ciutat de l’Horitzó. La traducció d’aquest fragment, basada en una inscripció trobada a les ruïnes d’Al-Amārna i atribuïda al mateix faraó, suposa un gest de reconeixement a la llengua catalana dins d’una de les grans òperes contemporànies del segle XX.
En la presentació de l’espectacle, Anthony Roth Costanzo ha destacat la dificultat de cantar l’ària en català i el treball fonètic que ha requerit. “És una pregària interior, un diàleg amb la llum —ha explicat—. Cantar-la en la llengua del públic crea una connexió més profunda amb el significat espiritual del moment”.
L’òpera narra l’ascens i caiguda d’Akhenaton, el faraó que va trencar amb la tradició politeista egípcia i va instaurar un sistema religiós centrat en el culte únic al sol. La seva revolució espiritual, que prefigura idees del monoteisme modern, va provocar la resistència del poder sacerdotal i el seu posterior esborrament de la història. Glass converteix aquesta història en una experiència sensorial en què la repetició rítmica i les harmonies canviants construeixen un estat d’hipnosi i contemplació.
La posada en escena, que combina elements rituals amb referències contemporànies, incorpora una coreografia de malabars que acompanya el ritme de la música. El mateix McDermott defensa que “els jeroglífics egipcis ja mostren figures fent malabars; per tant, aquest element és una tornada als orígens”. Per a Rihab Chaieb, aquesta fusió d’antiguitat i modernitat reflecteix “la velocitat i el vertigen del nostre temps, el flux constant d’imatges i informació que ens envolta”.
Amb Akhnaten, el Liceu aposta novament per la gran òpera del segle XX i obre la porta a nous públics que busquen experiències immersives més enllà del repertori clàssic. La proposta de Glass és una reflexió sobre la fe, la identitat i el poder, però també sobre la fragilitat del canvi i el preu de la innovació.
La representació al Liceu suposa la primera vegada que aquesta òpera es veu a l’Estat espanyol i, a més, ho fa amb una aportació lingüística inèdita. En un moment en què la cultura catalana guanya presència als grans escenaris internacionals, sentir un fragment d’una obra universal com Akhnaten en català és també una manera de projectar la llengua cap a nous horitzons artístics.
Un comentari