L’antropòloga Míriam Aymamí, especialista en llengües i sociolingüística, alerta que el català a Barcelona pateix un bilingüisme asimètric i un retrocés en la transmissió familiar i en l’entorn digital
Barcelona és avui una ciutat plural, fruit de successives onades migratòries internes i internacionals. Aquesta diversitat ha configurat un paisatge lingüístic complex, on el castellà actua com a llengua franca urbana, mentre que el català, tot i ser llengua pròpia i vehicular a l’escola, tendeix a quedar relegat a espais institucionals o formals.
Segons l’antropòloga Míriam Aymamí, especialista en llengües i processos sociolingüístics –i coordinadora de RAB Ràdio a Mèxic–, aquesta realitat respon a un bilingüisme asimètric. “La majoria de catalanoparlants són bilingües actius, però molts castellanoparlants no incorporen la llengua del territori a la seva vida quotidiana, encara que l’entenguin perfectament”, assenyala.
La transmissió familiar, un punt feble
Un dels àmbits més crítics és la transmissió de la llengua dins la família. “Cada vegada més famílies sobretot les mixtes, opten per educar els fills en castellà”, explica Aymamí. Segons l’antropòloga, aquesta decisió té a veure amb la percepció que el castellà facilita la integració i ofereix més oportunitats socials i professionals.
Tot i que el model d’immersió lingüística garanteix que els alumnes adquireixin competències en l’idioma del país, l’ús fora de l’escola no sempre està assegurat. “Molts joves poden escriure i entendre la llengua pròpia, però no el fan servir de manera espontània en el seu entorn social”, apunta l’experta.
El repte digital i la càrrega política
Un altre front delicat és l’àmbit digital. Malgrat els esforços institucionals, el català té una presència reduïda a les xarxes socials i als grans portals de continguts, dominats pel castellà i l’anglès. “La manca de referents digitals en català limita l’exposició dels joves i reforça la percepció que és una llengua de poca utilitat tecnològica i cultural”, afirma Aymamí.
A aquesta situació s’hi afegeix la dimensió política. El procés sobiranista ha dotat la llengua d’una càrrega simbòlica que, segons l’antropòloga, ha tingut efectes ambivalents. “El català ha esdevingut un símbol polític que alguns sectors perceben com excloent, i això ha dificultat el consens social al seu voltant”.
Un català de tothom
Per revertir el retrocés, Aymamí defensa una visió oberta i compartida de la llengua: “El català ha de ser una llengua moderna, arrelada i acollidora. No es tracta de despolititzar-la, sinó d’evitar que es converteixi en una eina d’exclusió”.
La seva conclusió és clara: només si es recupera el català com a llengua comuna i útil en tots els àmbits, família, educació, carrer i entorn digital, es podrà garantir-ne la vitalitat futura a Barcelona i també a Catalunya.
