Un equip de científics planteja construir un banc genètic de les espècies en perill al pol sud del satèl·lit, aprofitant els cràters eternament gelats per conservar teixits i cèl·lules d’animals amenaçats. L’objectiu: assegurar un futur biològic més enllà de la Terra davant del col·lapse climàtic i els desastres naturals
La idea que la Lluna esdevingui el magatzem de la vida terrestre ja no és només ciència-ficció. Investigadors del Smithsonian i de diverses universitats nord-americanes han presentat un pla per construir el primer biorrepositori lunar, capaç d’allotjar material genètic de milers d’espècies en risc d’extinció. L’objectiu és crear una mena d’“arca de Noè extraterrestre” que permeti preservar la biodiversitat en condicions que cap infraestructura terrestre pot garantir.
El projecte es basa en una realitat incòmoda: les taxes actuals d’extinció d’espècies superen de llarg la capacitat humana per protegir-les. El canvi climàtic, la destrucció d’hàbitats i els desastres naturals acceleren un procés que sembla imparable. Davant d’aquesta situació, els investigadors defensen que cal un pla B fora de la Terra: un arxiu de la vida que serveixi tant de garantia davant catàstrofes globals com de recurs per a futures expedicions espacials.
La iniciativa s’inspira en la Volta Mundial de Llavors de Svalbard, a Noruega, on es conserven prop d’un milió de mostres vegetals. Però, segons la seva principal impulsora, la criobiòloga Mary Hagedorn, “a la Terra no hi ha cap lloc prou fred per naturalesa”. En canvi, al pol sud de la Lluna hi ha cràters que mai han vist la llum del Sol i on la temperatura es manté estable a -246 °C. Són autèntics congeladors naturals, capaços de mantenir intactes teixits i cèl·lules durant segles sense necessitat d’un manteniment constant.
Hagedorn, reconeguda per la seva trajectòria en la conservació de coralls i pionera en tècniques de criopreservació marina, defensa que és imprescindible ampliar la mirada. “La vida és preciosa i rara a l’univers. Necessitem solucions que vagin més enllà del nostre planeta”, assegura. L’experta proposa començar amb espècies clau com pol·linitzadors, animals amenaçats i organismes que mantenen l’equilibri dels ecosistemes, com els castors. Les mostres es conservarien a partir de fibroblasts extrets de la pell, que en el futur podrien transformar-se en cèl·lules reproductives per recuperar poblacions desaparegudes.
El projecte, tanmateix, afronta obstacles considerables. El finançament és el primer repte, però també ho són la logística i la competència pels cràters polars, cada cop més disputats per projectes miners, telescopis i futurs assentaments humans. Els primers assajos tindran lloc a la mateixa Estació Espacial Internacional, on es provarà la criopreservació de teixits de peixos de corall per estudiar la seva resistència a la radiació i la microgravetat. L’èxit d’aquests experiments serà clau per validar la viabilitat d’un dipòsit lunar.
Entre la ciència i la paradoxa
Els defensors de la proposta argumenten que la col·laboració internacional serà imprescindible. Biòlegs, enginyers espacials i institucions públiques i privades hauran de treballar conjuntament en un projecte que, més enllà del simbolisme, podria marcar un precedent en la conservació global. No és només una qüestió de tecnologia futurista, sinó també de voluntat política i de compromís amb la vida del planeta.
El debat, inevitablement, obre interrogants. És realment viable apostar per una solució lunar quan els ecosistemes terrestres col·lapsen a una velocitat alarmant? Es tracta d’una estratègia complementària o d’una fugida endavant davant la incapacitat de protegir la biodiversitat aquí i ara? El que és clar és que la proposta posa damunt la taula una idea radical: si no som capaços de preservar la vida a la Terra, potser caldrà començar a guardar-ne còpies a la Lluna.
