El barceloní Albert Busutil, conegut a les xarxes com a Berto Coreano, fa 13 anys que viu a Corea del Sud. Va arribar sense feina ni pla establert, i avui combina les classes de coreà per a estrangers amb el canal El Rincón Coreano, on explica la cultura i la vida quotidiana del país.
La sèrie de RAB Ràdio Catalans del món, parlem! ens porta fins a Busan, la segona ciutat de Corea del Sud, per parlar amb un català amb una història singular: l’Albert Busutil.
Hola Albert, o “Berto Coreano”, com et coneixen a les xarxes. D’on surt aquest nom?
Albert és el meu nom original, i Berto Coreano ve de “Alberto” i de viure a Corea. El faig servir per a les xarxes, sobretot al canal El Rincón Coreano, on parlo de cultura, societat i actualitat del país.
Vas néixer a Barcelona. Què feies abans de marxar?
Vaig estudiar turisme i treballava en el sector hoteler. Però vaig veure que créixer professionalment era complicat i vaig decidir aprendre un altre idioma. Vaig començar amb el xinès i me’n vaig anar d’intercanvi a la Xina. Allà vaig conèixer coreans que em van obrir les portes de la seva cultura i em vaig animar a provar sort aquí a Corea.
I vas venir sense feina ni res tancat?
Sí, totalment a l’aventura. Amb un bitllet d’anada i un de tornada obert, fa uns 13 o 14 anys.
Com van ser els primers passos a Corea?
Vaig començar estudiant la llengua pel meu compte, amb llibres i moltes hores cada dia. Després vaig trobar feina en una acadèmia d’espanyol a Seül. Quan la competència a la capital va créixer, vaig buscar altres opcions i vaig acabar aquí a Busan.
Durant la pandèmia, però, vas haver de tornar.
Sí, vaig tornar una temporada a Catalunya per temes de visat, però després vaig tornar a Corea i ja m’hi he quedat.
Ara ensenyes coreà i tens el teu propi projecte.
Exacte. Quan l’acadèmia on treballava va tancar, vaig decidir muntar la meva pròpia marca i activar les xarxes socials. Així va néixer El Rincón Coreano. Faig classes, sobretot online, a catalans, espanyols i llatinoamericans atrets pel boom de la cultura coreana, sobretot del K-pop i les sèries.
És difícil aprendre coreà?
Té un alfabet propi, el hangul, que és senzill. El més complicat són les formalitats i l’estructura de la llengua. Si ja saps xinès o japonès, ajuda molt perquè comparteixen vocabulari i gramàtica. Jo el vaig aprendre sol, i sempre dic que és possible amb esforç.
Com és l’adaptació cultural?
Al principi xoca. Aquí no hi ha contacte físic, no pots saludar amb dos petons ni parlar fort al metro. Tot funciona amb el que en diuen nunchi, encertar la situació i saber com comportar-te. Amb el temps ho aprens.
Què t’ha sorprès més de la societat coreana?
La seva resiliència. Després de la guerra, es van unir i van aixecar el país amb indústria pròpia, tecnologia, entreteniment i exportacions. També l’eficiència: aquí tot és ràpid, un tràmit o unes ulleres noves es resolen en minuts. Però això també comporta molt estrès.
I la tensió amb Corea del Nord?
Al dia a dia no es nota gaire. La gent sap que hi haurà incidents o provocacions un parell o tres de cops l’any, però en realitat es preocupen més d’arribar a final de mes.
Què trobes a faltar de Catalunya?
El menjar, sense dubte: una botifarra amb mongetes o una bona escudella. També les abraçades i la vida al carrer, la proximitat del barri. Aquí tot està massa automatitzat.
Corea també té els seus reptes socials.
Sí, especialment la natalitat baixa i l’envelliment de la població. A Busan es veu moltíssim. Hi ha avis que encara treballen perquè les pensions no els permeten viure dignament. És una paradoxa en una societat tan avançada.
Et veus tornant a Barcelona?
Ara mateix, no. M’estimo molt Catalunya i hi estic en contacte, però no crec que Barcelona sigui la meva ciutat avui. Aquí a Corea m’hi trobo bé.
Si haguessis de fer un intercanvi de qualitats entre catalans i coreans, què escolliries?
A Catalunya ens aniria bé l’eficiència i la confiança que tenen aquí: botigues obertes 24 hores sense dependents, tràmits resolts al moment. I a Corea els aniria bé una mica de calma, de saber baixar el ritme i viure amb menys pressió.
