Alessandro Navarro Barbeito, de Pineda de Mar, fa vuit anys que viu a Seül, on treballa com a ballarí i coreògraf. És l’únic català dins el món del ballet, la dansa contemporània i la dansa tradicional coreana a Corea del Sud. Va fer ballar sardanes als coreans en una diada de Sant Jordi.
La sèrie d’entrevistes Catalans del món, parlem! ens duu un cop més fins a Seül, al conegut barri de Gangnam, on ens espera el ballarí i coreògraf Alessandro Navarro Barbeito, que va marxar de Pineda de Mar per estudiar dansa i treballar en diversos països europeus. No s’imaginava que acabaria establint-se a Seül i convertint-se en l’únic català que treballa en el ballet, la dansa contemporània i la dansa tradicional coreana al país asiàtic.
Alessandro, què fas a Seül?
Ballo i creo coreografies. Fa ja vuit anys que em dedico a això aquí, a Corea del Sud.
Com va ser el teu recorregut fins a arribar-hi?
Vaig començar a Pineda de Mar, vaig passar per Calella, Barcelona, Madrid… Després vaig acabar els dos últims anys de carrera a Alemanya i m’hi vaig quedar per treballar en una companyia de dansa. Més tard vaig marxar a Suïssa amb una altra companyia i, finalment, vaig fer el salt a Corea. Aquí soc l’únic ballarí i coreògraf català que treballa dins del món del ballet, la dansa contemporània i la dansa tradicional coreana.
Per què Corea?
El 2015, amb la companyia alemanya amb què ballava, vam fer una gira per Corea i Japó. Va ser el meu primer contacte amb Àsia i em va fascinar la diferència amb Europa. Uns anys després vaig tornar-hi per fer audicions, em van oferir un contracte i m’hi vaig instal·lar.
La dansa facilita la comunicació, fins i tot sense parlar la llengua?
Sí, ens entenem amb el cos i el vocabulari tècnic és bastant universal. Però als assajos, per comunicar-se amb els directors i els companys, el coreà és imprescindible.
Has treballat més com a ballarí o com a coreògraf?
Majoritàriament com a ballarí, però he estat convidat en diverses gales on he presentat peces pròpies.
Com imagines el teu futur? Tornaràs a Catalunya?
No ho sé. No descarto tenir les maletes aquí i allà. M’agrada Corea, però també vull estar present a Europa i mantenir-hi les meves arrels.
Què enyores més de Pineda de Mar i de Catalunya?
El mar Mediterrani, però no només l’aigua sinó també l’estil de vida, la dieta, la manera de relacionar-se. Jo vaig créixer davant del mar i això es troba a faltar.
Quin consell donaries a un jove que vol dedicar-se al ballet?
Que la dansa ha de ser més que una passió. Ha de ser cos i ànima. Si només t’agrada no és suficient: ha de sortir de dins, com una necessitat vital.
Vas començar molt jove.
Amb vuit anys. Ballava a casa per necessitat. El meu avi tenia un vincle amb les arts i sempre va veure que jo tenia aquesta inclinació.
És una carrera de sacrifici.
Sí, però si estimes la dansa no ho vius com un sacrifici. No sortir de festa o cuidar-te no és renúncia, sinó coherència amb el camí que vols seguir.
Segueixes el panorama de la dansa a Catalunya?
Malauradament no gaire. Molts amics que es dediquen professionalment a la dansa no viuen a Catalunya ni a l’Estat espanyol. No hem sabut retenir el talent.
T’has especialitzat també en dansa tradicional coreana.
Sí, és un món molt desconegut, fins i tot per molts coreans. A mi em va fascinar i he après diverses peces. Fins i tot porto aquesta dansa a Europa amb tallers i actuacions.
I has fet ballar sardanes a Corea!
Sí! Durant el Festival de Sant Jordi a Seül vam ensenyar una sardana bàsica als coreans. Van quedar encantats. Va ser la primera vegada que es feia sardana a Corea del Sud.
Hi ha similituds entre la sardana i la dansa tradicional coreana?
Sí, sorprenentment. I això ajuda molt a fer entendre als coreans que és la sardana.
Què destacaries dels coreans que podria inspirar Catalunya?
El sentiment comunitari: si algú del grup no està bé, tots s’hi aboquen perquè se’n surti, no el deixen caure mai.
I al revés?
Els catalans tenim més calma i un ritme més mediterrani. Aquí tot és intensitat: o treballar molt o divertir-se molt. Un punt mitjà els aniria bé.
Com mantens el contacte amb Catalunya?
Sobretot amb la família. Intento anar-hi cada any. Però quan soc aquí, visc al 100% immers a Corea.
Un comentari