De biòleg marí a entrenador de futbol professional, amb per experiències al Japó, Grècia i l’Estat espanyol. El català Abel Mourelo ens explica des de Seül el seu recorregut vital i esportiu, el xoc cultural a Àsia i com viu avui entrenant a l’Incheon United FC.
La sèrie Catalans del món, parlem! ens duu avui a Seül per conversar amb Abel Mourelo, un català d’origen gallec que ha convertit la seva passió pel futbol en una carrera internacional.
D’on vens i com comença la teva trajectòria?
La meva família és gallega, però jo ja vaig néixer i créixer a Catalunya. Soc biòleg marí de formació: vaig estudiar a Santiago de Compostel·la i em vaig dedicar a la consultoria pesquera. Paral·lelament, sempre entrenava futbol. Jugava molt malament, però volia entendre el joc i em vaig treure els títols d’entrenador.
Quan decideixes apostar-ho tot pel futbol?
El punt d’inflexió va ser el 2016, a Lleó. Treballava com a consultor i entrenava la Cultural Leonesa. Aquell any vam pujar a Segona Divisió i vaig haver de decidir: o biologia o futbol. Vaig apostar pel futbol professional.
Quines han estat les teves primeres experiències fora?
Després de passar pel Reus i el Nàstic, vaig anar al Japó amb el Tokushima. Va ser a través d’un entrenador que m’havia conegut a Lleó. Allà vaig viure un xoc cultural fortíssim: idioma, costums, comunicació… Jo soc molt mediterrani, molt de contacte i abraçades, i allà no és tan habitual. Però al final trobes gent que també busca aquest caliu.
I com arribes a Corea del Sud?
La primera etapa va ser de la mà de Hong Myung-bo, un mite del futbol coreà, capità de la selecció al Mundial 2002 i actual seleccionador nacional. Entrenar al seu costat va ser increïble: vam jugar la Champions asiàtica i el Mundial de Clubs. Després vaig tornar a Europa, vaig passar pel Deportivo i per l’Olympiacos de Grècia i finalment vaig tornar a Corea. Tenia una espineta clavada i me l’he pogut treure a l’Incheon United FC.
Com és el futbol a Corea?
Els recursos i les instal·lacions són molt bones, comparables a les d’Europa. La diferència és la passió, que no és tan intensa, perquè aquí el primer esport és el beisbol. Cada equip té només 4 o 5 estrangers i la resta són coreans. La meva rutina és molt intensa: reunions a primera hora, dues sessions diàries d’entrenament i molta preparació de partits i rivals. Visc al club house, totalment centrat en la feina.
I la vida fora del camp?
Corea és un país meravellós. La gent és molt acollidora, encara que d’entrada sembli reservada. Un cop t’obren la porta, ets de la família. La cultura i la gastronomia són increïbles, i Seül és una ciutat plena de contrastos. El que més em costa és la comunicació: nosaltres som molt directes i aquí tot és més implícit, has de “llegir entre línies” constantment.
Tens família a Catalunya?
Sí, la meva parella i els meus fills viuen a Barcelona. Jo ara estic sol aquí, centrat en la feina, però quan la situació sigui més estable espero que puguin venir. Amb els meus fills parlem més castellà que català, però quan ets lluny valores encara més la llengua i la cultura pròpia. La veritat és que tenim una gran sort de tenir un idioma propi. És una riquesa cultural enorme. I jo, precisament, tinc la part cultural del català i la part cultural del gallec, o sigui que… Jo tinc dos idiomes, a banda del castellà.
Com veus el futbol català i el Barça actual?
Tot i ser molt de l’Espanyol, admiro el futbol del Barça. El treball que va fer Xavi i ara Flick és espectacular, sobretot pel joc de posició i l’aposta pels joves. Com a entrenador, és un luxe poder analitzar aquests canvis i aplicar-ne coses al dia a dia.
Et veus entrenant algun dia l’Espanyol?
Seria un somni. Seria un gran final per la meva carrera poder entrenar el club que estimo. Però, més enllà dels colors, el que m’omple és treballar amb persones, formar jugadors i deixar una empremta. El futbol és només el mitjà.
