El doctor Joaquim Madrenas, vicedegà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Califòrnia-Los Angeles (UCLA), repassa quaranta anys de trajectòria a Nord-amèrica, el paper dels catalans en la recerca biomèdica i el vincle permanent amb el país.
A Catalans del món, parlem! Ens endinsem a la Facultat de Medicina de la UCLA, un dels centres universitaris més prestigiosos dels Estats Units. Allà hi trobem el doctor Joaquim Madrenas, vicedegà i referent internacional en immunologia, que fa més de quatre dècades que va marxar de Catalunya, però que manté intacta la llengua i la identitat.
Quan va marxar de Catalunya?
Fa uns quaranta anys. Amb la meva dona vam decidir marxar un any després de casar-nos, només per un any, a la Universitat d’Alberta, al Canadà. Volia aprofundir en trasplantament renal, i vaig tenir la sort d’obtenir una beca de la Societat Internacional de Nefrologia. Aquell any es van convertir en sis i després, una cosa porta a l’altra i encara som aquí, gairebé 40 anys després!
I allà va començar a endinsar-se en la intel·ligència artificial aplicada a la medicina.
Sí. El 1988 vaig fer un màster en intel·ligència artificial, quan pràcticament ningú en parlava. Érem un petit grup a tota l’Amèrica del Nord. El projecte consistia a desenvolupar algoritmes per distribuir òrgans als receptors més adients. Després vaig fer un doctorat en immunologia que em va obrir les portes a una carrera de recerca bàsica.
Després va venir l’experiència als NIH i el retorn al Canadà.
Exacte. Vaig tenir l’oportunitat de treballar als National Institutes of Health a Maryland, que em va obrir moltíssim els horitzons. Després, amb tres fills, vam tornar al Canadà, a la Universitat de Western Ontario, on vaig crear el primer centre d’excel·lència en immunologia clínica fora dels Estats Units. Més tard vaig anar a McGill, a Mont-real, i finalment vaig ser reclutat per UCLA, primer com a cap científic d’un institut de recerca i després com a vicedegà.
Un recorregut impressionant. Què en destaca més?
El que més m’honora és veure els meus estudiants créixer i arribar més lluny que jo. Sempre he intentat promoure un model que combini recerca, educació, servei clínic i treball amb la comunitat. La ciència només té sentit si reverteix en la societat.
Com es recluta un investigador amb la seva trajectòria?
Un dia reps una trucada d’un caçatalents, el que aquí es diu un headhunter. Però darrere d’això hi ha sempre la família. La meva dona, la Teresa, ha estat essencial: suport, equilibri i força en els moments bons i en els difícils.
Als Estats Units la filantropia és vital per les universitats.
Sí. És una paradoxa d’aquesta societat: individualista però alhora amb una base de donacions molt potent. Gràcies a això podem donar beques, aixecar edificis, sostenir laboratoris i innovar. Sense filantropia, universitats com la UCLA no serien el que són.
Hi ha més catalans a la Facultat de Medicina?
I tant. Tenim investigadors com el doctor Antoni Ribas, una eminència mundial en oncologia, la doctora Cristina Puig-Saus i molts investigadors postdoctorals i estudiants que venen a formar-se. Catalunya continua generant talent.
Com recorda la seva formació a Catalunya?
Va ser fonamental. Em va donar una base sòlida i, sobretot, esperit crític. El que aquí es fomenta molt aviat —la innovació i la creativitat, fins i tot des de petits—, a Catalunya potser encara costa més.
I el vincle amb Catalunya, com l’ha mantingut?
Sempre hem parlat català a casa. Els tres fills l’entenen i el parlen, i un d’ells fins i tot va viure set anys a Barcelona i ara hi torna amb la família. També som actius al Casal Català de Los Angeles, on la Teresa forma part de l’executiva. Celebrem Sant Jordi, la Castanyada i seguim el Barça amb la penya blaugrana de Los Angeles.
Què troba a faltar del país?
Més que una cosa concreta, guardo records i vincles. Em considero ciutadà del món, amb passaport canadenc i americà, però sempre amb una gran estima per Catalunya. Probablement, quan em retiri compartirem la vida: sis mesos aquí i sis allà. Almenys aquesta és la idea de la meva dona!
—Què exportaria de Catalunya cap als Estats Units i viceversa?
De Catalunya, l’empatia i el sentit de comunitat. D’aquí, l’esperit innovador i la llibertat per pensar sense límits. Són dues lliçons que ens poden enriquir mútuament.
