Vacances a Catalunya? Aquestes són les 7 muntanyes que has de pujar

Vols descobrir Catalunya des de les altures? Et proposem set cims que et faran sentir petit i immens alhora. Història, paisatge i emoció en cada pas.

Res millor per desconnectar i reconnectar que una bona ascensió. Hem escollit 7 muntanyes que t’ofereixen natura, vistes infinites i una connexió profunda amb el territori. Algunes són llegendàries, altres més discretes, però totes et faran tocar el cel. Cal sempre tenir en compte, però, que pujar muntanyes és una activitat que requereix preparació i l’assessorament d’un expert.

Pedraforca (2.506 m)

A mesura que ens acostem al berguedà, comencem a veure la seva inconfusible silueta de forca doble, el Pedraforca és una de les muntanyes més icòniques i simbòliques de Catalunya. Declarada Paratge Natural d’Interès Nacional, no només és un repte físic per a excursionistes experimentats, sinó també un mite del paisatge català. La pujada, per la tartera o pel coll del Verdet, et regala un entorn de roca nua, silenci alpí i una sensació d’èpica que només les muntanyes solitàries poden oferir.

No et perdis: veure com el sol de l’alba tenyeix de taronja les parets de la muntanya des del refugi Lluís Estasen. És un espectacle purament pirinenc.

Puigmal (2.913 m)

El Puigmal és el gegant amable del Pirineu Oriental, entre el Ripollès i la Cerdanya. És el cim més alt del seu entorn i, alhora, un dels més accessibles entre els grans. La ruta més popular comença al santuari de Núria i segueix una carena ampla que permet veure com el paisatge canvia mentre guanyes alçada. És un cim molt estimat pels excursionistes catalans i francesos, i sovint et trobes travessant núvols o rebent el vent net del nord.

No et perdis: la màgia de caminar literalment per sobre dels núvols, amb el Canigó a un costat i les valls de la Cerdanya a l’altre. Aquesta muntanya, va enamorar a Verdaguer qui li va dedicar uns versos inoblidables a l’estiu de l’any 1880:

De puig en puig pel coll de Finestrelles
s’enfilen de Puigmal a l’alta cima,
tota la terra que el meu cor estima
des d’ací es veu en serres onejar.

Sant Jeroni (1.236 m)

Situada entre les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat, hi trobem el punt més alt de Montserrat, la muntanya sagrada, que ens ofereix una de les millors panoràmiques del país. No és l’alçada el que impressiona, sinó la forma i l’energia del lloc. L’ascens des del monestir combina senders empedrats, escales i miradors que semblen sortits d’un llibre de fantasia. Sant Jeroni és l’essència de Montserrat: espiritual, vertical i fascinant.

No et perdis: seure al mirador del cim mentre sents els cants d’ocells ressonar entre les agulles i monòlits de roca. Una experiència que connecta natura i espiritualitat.

Canigó (2.784 m)

El Canigó no és només una muntanya: és el bressol de la memòria, la llengua i el sentiment d’una nació. Esvelta i majestuosa, al Rosselló, s’aixeca com una catedral de pedra entre la Mediterrània i els Pirineus. Veure-la des del pla ja impressiona, però pujar-hi és fer un viatge a l’ànima del catalanisme.
L’ascens des del refugi de Cortalets es pot fer en dos dies i et porta per boscos d’avets, torrents de neu fosa i una carena final que et talla l’alè. A dalt, la creu del cim i la vista infinita sobre el Rosselló i l’Empordà t’acullen amb una solemnitat ancestral.

No et perdis: arribar a la creu del cim, respirar profundament davant l’immens paisatge i llegir uns versos del Canigó de Verdaguer. No és només una ascensió, és una manera de connectar amb l’ànima d’un país.

Núria (2.000 m aprox.)

No és ben bé una muntanya, sinó una vall, però mereix el seu lloc a la nostra llista. La Vall de Núria, al Ripollès, és un santuari d’alçada, un refugi de pau entre cims que flirtegen amb el cel. No és exactament una muntanya, sinó una vall glacera envoltada de pics que voregen els 3.000 metres. És un punt de partida ideal per a rutes com el Puigmal, Finestrelles, Eina o Noufonts, però també una destinació en si mateixa.

L’accés amb cremallera des de Ribes de Freser ja és una petita aventura, i un cop a dalt t’hi espera l’estany, l’ermita, cavalls pasturant i un paisatge que inspira calma i contemplació. A l’estiu, la vall floreix; a la tardor, esclata en colors.

No et perdis: dormir una nit al refugi de Núria, escoltar el silenci i sortir fora a mirar el cel estrellat. Un petit Himàlaia domèstic.

Montgrí (315 m)

Poca alçada, però molt caràcter. El Montgrí és la talaia del Baix Empordà. Situat entre Torroella i l’Estartit, s’eleva com un sentinella de pedra calcària que guarda el cor de la Costa Brava. El Castell del Montgrí, construït al segle XIII, però mai acabat, corona la muntanya i t’ofereix una de les vistes més completes del país.

L’ascens, curt però intens, es pot fer en família. El camí serpenteja entre marges de pedra seca, pinedes i camps aromàtics. A dalt, el mar s’obre en tot el seu esplendor i, si el dia és clar, pots veure des de les Illes Medes fins als Pirineus.

No et perdis: la vista de 360º des de les torres del castell. Empordà pur, vent i llibertat.

Pica d’Estats (3.143 m)

La Pica d’Estats, al Pallars Sobirà, és el sostre de Catalunya i, com tota gran fita, exigeix esforç, respecte i preparació. Però cada pas val la pena. La ruta habitual surt del refugi de Vallferrera, al fons d’una vall salvatge i remota. De nit, les estrelles hi semblen més pròximes; de dia, les marmotes t’observen des de la gespa estant.

L’ascens és llarg i físicament exigent, però coronar el punt més alt del país et connecta amb alguna cosa profunda i essencial. És un cim per a aquells que busquen límits, però també sentit.

No et perdis: pujar d’hora per veure la sortida del sol des del cim, envoltat de cims aragonesos, andorrans i occitans. Una experiència espiritual.

Aquestes muntanyes no són només llocs a visitar. Són rituals, escoles de vida, miradors d’identitat. Des del Montgrí al Canigó, del Puigmal a la Pica d’Estats, cada ascensió és una manera de conèixer millor el país… i un mateix.

No cal ser expert: cada muntanya té el seu moment, el seu ritme, la seva recompensa. I Catalunya, vista des de dalt, es torna encara més bonica.