La Costa Brava va néixer d’un vers: la història de la marca catalana més seductora

La Costa Brava no la va inventar cap agència de màrqueting, sinó un periodista català que va ser membre de la comunitat catalana d’Amèrica. El 1908, Ferran Agulló va batejar un paisatge salvatge que avui és sinònim de paradís del Mediterrani. Descobreix com un article va crear una icona mundial.

Molts dels que esteu ara llegint aquest article, potser heu estiuejat alguna vegada a Lloret de Mar o heu passejat per dins les muralles del castell de Tossa de Mar, potser heu tastat un suquet de peix a Calella de Palafrugell, heu fet submarinisme a les Illes Medes o heu caminat per les platges de pedra de Cadaqués. Potser no sabíeu, però, que tot això forma part d’una marca nascuda d’un article. I que va ser un periodista i escriptor català qui la va inventar.

La Costa Brava va néixer el 12 de setembre de 1908, al diari La Veu de Catalunya, de la mà d’un periodista i escriptor: Ferran Agulló, gironí de naixement, amant del mar i mestre en Gai Saber. Va ser ell qui, en un article signat amb el pseudònim «Pol», va escriure per primer cop les paraules màgiques: “Oh, la nostra costa brava, sense parella al món!”. Segons explica la llegenda, li va venir la inspiració al mirador de l’ermita de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols. Sense saber-ho, acabava de crear una de les marques territorials més potents de la Mediterrània.

El seu article, titulat “Per la Costa Brava”, no era una crònica turística. Era un esclat d’emoció poètica. Agulló descrivia la costa que s’estén de Blanes a Portbou com un “alt relleu treballat pels temporals i brodat pels besos de la bonança”. Una terra de contrastos, de roques i cales, de vent i calma, que, segons ell, havia de ser descoberta pel món.

Però Agulló no només somiava. També planejava. En els articles posteriors proposava construir hotels, millorar camins, ampliar el tren fins a Figueres… Tenia clar que la “indústria dels forasters” —com ell en deia abans que el mot “turisme” fos popular— era el futur per a molts pobles costaners ofegats per la crisi de la pesca, la fil·loxera i la decadència de les drassanes.

D’un article a una icona mundial

No tothom va rebre bé el nom. Josep Pla, per exemple, hauria preferit “Costa del Corall” i atribuïa el topònim a un dinar a Fornells. Però fos d’on fos la inspiració, el cert és que a partir de l’article de 1908 el terme Costa Brava va fer fortuna.

A partir dels anys 60, amb l’arribada del turisme europeu i les vacances pagades, la Costa Brava es va convertir en el somni mediterrani. Primer per a la jet-set, després per a les famílies franceses, alemanyes, holandeses… i finalment per a nosaltres mateixos, els catalans, que vam redescobrir casa nostra.

Una costa de 215 quilòmetres, una història de 2.000 anys

Avui, la Costa Brava és molt més que una postal. És un mosaic de cales, pobles medievals, parcs naturals, festivals, gastronomia i patrimoni històric. De Cadaqués a Blanes, passant per Pals, Palamós, Begur o Roses, la marca creada per Agulló segueix viva i poderosa. Encara més: ha esdevingut un símbol d’identitat per a Catalunya.

Però també afronta nous reptes: sostenibilitat, massificació, preservació del paisatge i de la cultura local. La Costa Brava és avui un equilibri fràgil entre el paradís que vam imaginar i la realitat que cal gestionar.

Qui era Ferran Agulló?

Ferran Agulló i Vidal (Girona, 1863 – Santa Coloma de Farners, 1933) va ser un periodista, poeta i polític catalanista vinculat a la Lliga Regionalista. Es va donar a conèixer amb els Jocs Florals i va col·laborar durant anys amb La Veu de Catalunya sota el pseudònim “Pol”. El 1908 va encunyar el nom “Costa Brava”, que va consolidar anys més tard en el seu llibre Marines. També és autor d’un dels primers tractats de cuina catalana, el Llibre de la cuina catalana.

Entre 1915 i 1919 va residir a l’Argentina i a l’Uruguai, on va continuar la seva tasca com a periodista i va mantenir el vincle amb la comunitat catalana d’Amèrica. Aquesta etapa a l’exili voluntari va reforçar el seu compromís amb la cultura catalana i el seu paper com a pont entre Catalunya i l’Amèrica Llatina.

I què en queda, avui, d’Agulló?

Agulló va ser un escriptor intens, un moralista líric i un visionari que, des del mirador de Sant Elm, va intuir tot el potencial d’una costa encara invisible per al gran públic.

És cert que el seu estil, carregat d’adjectius i entusiasme, pot sonar avui passat de moda. Els crítics el titllen de refistolat, de massa emfàtic. Però va fer allò que pocs escriptors aconsegueixen: transformar un paisatge en una idea poderosa. Va saber captar, amb paraules, una emoció compartida. I això, per més florit que sigui, és el que fa que un nom —Costa Brava— perduri més d’un segle després.