En un context de crisi d’habitatge i exclusió social, Punt 6 repensa l’urbanisme amb una mirada feminista i interseccional. Roser Casanovas, sòcia i fundadora, ho explica a RAB Ràdio.
Des de fa 20 anys, Punt 6 és un col·lectiu de dones arquitectes, sociòlogues, tècniques d’urbanisme, etc. que repensen els espais que la societat fa ús dia a dia, des d’un vessant feminista per tal de desafiar i reestructurar els espais creats des del capitalisme i el patriarcat. Aquesta és una perspectiva interseccional que posa al centre totes les identitats amb desigualtat i exclusió social, les quals passen per alt a favor d’una ciutat amb progrés turístic i massificat.
“Pensem com els espais faciliten, o repercuteixen, les nostres vides”, afirma Casanovas, que alhora defensa un urbanisme que tingui en compte no només el gènere, sinó també l’edat, l’origen, la situació socioeconòmica o la identitat sexual. Aquesta mirada interseccional permet evidenciar que els espais no són neutrals, i que no es viuen de la mateixa manera per tothom. Per això, des de Punt 6, analitzen les desigualtats que l’espai urbà genera i proposen nous criteris per transformar-lo i millorar-lo segons les necessitats bàsiques de la societat.
El seu enfocament es concreta en tres grans línies de treball visibilitzar i sostenir les cures en l’espai públic, lluitar contra la violència masclista als carrers i garantir la participació de veus invisibilitzades en la presa de decisions urbanes. Tot plegat, entenent que el patriarcat i el capitalisme han dissenyat entorns que invisibilitzen la vida quotidiana i les necessitats bàsiques de la majoria de les persones.
El que fem és posar la vida quotidiana al centre, visibilitzant les tasques de cures, per poder revertir aquesta desigualtat de distribució de les tasques que vivim actualment.
Un dels grans reptes, diu Casanovas, és la formació i sensibilització dels equips tècnics municipals. “Cal una mirada transversal que trenqui amb la compartimentació actual entre salut, serveis socials i urbanisme.” Per a Punt6, no n’hi ha prou amb tallers puntuals sinó que cal transformar estructures de treball i imaginaris col·lectius.
Els espais han de ser vivibles per a totes.
És per això que impulsen projectes pilot, com la incorporació de criteris de gènere en els Plans de Mobilitat Urbana Sostenible (PMUS) o també duen a terme campanyes com Qui pot esperar?, que visibilitza la manca de lavabos públics a les ciutats. Tots ells amb una clara voluntat de deixar empremta col·lectiva, ja que per a Punt 6, l’arrel del problema està en la formació, el treball en equip i en la conscienciació de les estructures marcades.
