La nit del 18 de juliol de 1936 la música i la història van topar de ple. Pau Casals dirigia un assaig de la Novena Simfonia de Beethoven quan la Generalitat li va comunicar que havia d’evacuar immediatament per l’esclat imminent de l’aixecament militar. Però el mestre no va cedir: va proposar acabar la simfonia abans de marxar, com a acte de dignitat i amor a la música. Aquella nit també va ser el preludi del seu llarg exili.
El que havia de ser un concert memorable al Teatre Grec, dins l’Olimpíada Popular, l’alternativa antifeixista als Jocs Olímpics de Berlín, es va convertir en un dels episodis més commovedors de la biografia de Casals. En paraules del mateix violoncel·lista, recollides per Josep M. Corredor, “com que no sé quan ens podrem tornar a reunir, us proposo que executem la Simfonia completa abans de separar-nos”.
L’assaig va continuar enmig de la tensió, mentre a la ciutat les notícies eren cada cop més inquietants: el Marroc s’havia alçat i els carrers podien omplir-se de trets en qualsevol moment. Joan Balcells, director de l’Orfeó Gracienc, també ho va deixar escrit a les seves memòries: Casals insistí a completar l’obra “per interès moral”, malgrat les instruccions de suspendre l’assaig.
Una partitura que encara parla
Aquella nit va ser també el final d’una era. L’Orquestra Pau Casals, fundada el 1920 amb la voluntat d’elevar Barcelona a la primera línia musical europea, no es tornaria a reunir mai més com abans. La seva activitat es va veure truncada per la Guerra Civil i, posteriorment, per la llarga dictadura franquista. Quan les tropes de Franco van ocupar Barcelona, Casals va haver d’emprendre el camí de l’exili, primer a Prada de Conflent i més tard a Puerto Rico, sempre compromès amb els compatriotes refugiats i amb la denúncia del règim.
Les partitures d’aquell darrer assaig es conserven avui al Fons de l’Orquestra Pau Casals, a l’Arxiu Nacional, i inclouen la Novena de Beethoven amb anotacions manuscrites del mestre i la lletra catalana de Joan Maragall. Una peça que havien interpretat almenys quinze vegades des de la temporada 1923-24, fins a convertir-se en un dels himnes d’aquesta orquestra i del mateix Casals.
La música com a pregària per la pau
L’Oda a l’Alegria va acompanyar també altres moments històrics: va dirigir l’endemà de la proclamació de la Segona República, el 15 d’abril de 1931, i més tard va proposar que sonés cada any, arreu del món, com a pregària per la pau durant el Dia de les Nacions Unides.
Després de l’exili forçós, Casals va viure dècades lluny de Catalunya, però mai va abandonar la música ni la lluita per la dignitat del seu país i per la pau universal. A la memòria col·lectiva queda aquella nit d’estiu en què va decidir, contra la por i la violència, que la música no podia quedar interrompuda.
Un comentari