Xochistlahuaca, Estat de Guerrero, Mèxic. Enmig de la muntanya, allà on el camí de terra es confon amb el paisatge, la comunitat de Piedra Pesada es revela com un racó de resistència cultural. Aquí, 31 dones amuzgas teixeixen molt més que teles: filen la seva identitat, la seva llengua i la seva manera de viure, com qui no vol deixar que se’ls escapi el llegat dels avantpassats.
Amb la veu en off de l’antropòloga i periodista de RAB Ràdio Mèxic, Miriam Aymamí, que ens guia per les cases de pedra i fang i pels tallers improvisats on els telers de cintura no deixen de sonar, entrem en un món antic que encara batega amb força. Ens hi acompanya també el testimoni de Victorina López Hilario, una de les dones amuzgas que manté viu aquest art amb les seves mans i amb el seu cor.
«Aquesta comunitat jo sempre penso que tirarà endavant pels huipils que fem, perquè gairebé ningú més a Xochitlahuaca treballa com nosaltres. Nosaltres encara rescatem el fil i tenyim a mà. Un dia, no sabem quan ni com, però sí que un dia triomfarem amb aquesta feina», assegura Victorina, mentre les seves mans continuen passant el fil pel teler.
El teler de cintura és el centre de tot. «La cintura s’obre a través del telar», ens explica la Miriam, com si fos un poema, i així comença el ritual: collir el cotó, filar-lo a mà, tenyir-lo amb escorces i flors locals, i finalment donar-li forma de huipil (la brusa o vestit tradicional dels indígenes, tipus túnica) o manta. El cotó, de tres colors naturals: blanc, verd i coyuche (tonalitat que va des del color canyella al beix), es combina amb pigments naturals: l’escorça de nanche per al cafè, la de mango o alvocat per al groc, flors per als tons més suaus. Tot és artesà. Tot és cultura viva.
El pare de Victorina va fundar aquesta comunitat gairebé per accident. Tenia una terra aquí i es va cansar d’anar i venir cada dia des d’una altra comunitat anomenada La Ciénaga. Amb el temps, aquell petit gest pràctic va donar lloc a un poble: Pedra Pesada. Va construir una escola, va arreglar camins, i sobretot va inculcar a la seva filla i als altres la importància de no perdre mai la llengua ni la forma de vestir. «Ell sempre volia que no deixéssim de vestir-nos com ell, que no deixéssim de parlar la nostra llengua, que no oblidéssim qui som», recorda Victorina.
Aquesta fidelitat als orígens no està exempta de dificultats. La comunitat funciona encara sota el principi del tequio, una economia solidària basada en la reciprocitat, i tot sovint la venda dels teixits no cobreix gaire més que el menjar. Els homes sembren blat de moro i cotó, i crien animals, però són les dones les que sovint han de marxar a la ciutat per vendre les peces, cosa que no sempre és fàcil.
«El primer viatge que vaig fer a Mèxic em va costar molt. Mai havia pujat a un autobús, no sabia parlar espanyol, no sabia com fer servir una targeta. Tenia por, però vaig anar-hi igualment. Allà vaig aprendre a parlar, a vendre, i vaig tornar», diu Victorina. Però també admet que deixar els fills a casa és dur: «Sempre penso… com els puc deixar? Però si no ho faig, no mengem».
Ella encara recorda quan les peces es venien a preus molt baixos als mercats i com la invitació d’un museu de Mèxic va canviar la seva manera de veure el món. «Allà vaig entendre que els nostres huipils tenen valor, que són bonics, que la nostra feina és important». Des de llavors, tot i les dificultats i la por, ha seguit endavant, sabent que cada fil carrega la història de les dones que el teixeixen.
Però la lluita no és només per sobreviure econòmicament. També és per preservar el que anomenen «la cultura del bon viure»: la memòria de la llengua ñonndaa, els mites antics, la fauna màgica, els rituals i la manera de compartir. Els homes i dones de Pedra Pesada viuen encara connectats als déus, a les estrelles i als camins dels avantpassats que ells mateixos han teixit.
Els telers, com explica la Miriam, «ens teixeixen les paraules, ens travessen, ens enreden, ens reflecteixen, ens acosten». I això és el que fa d’aquest lloc un espai únic: aquí el teler no només fa roba, sinó també memòria.
Victorina ho diu amb la senzillesa pròpia de qui ha triat quedar-se:
Mai tindrem molts diners, però almenys guanyo per menjar, estic a casa, veig la meva mare… i això m’omple d’orgull.
Un orgull fet de fils, de colors naturals i de la paciència infinita d’aquestes dones que, des de Piedra Pesada, teixeixen la seva pròpia manera d’habitar el món.
Si el reportatge es magnífico, el resum en Català es molt bom. Gràcies Per la seva feina.