L’extrema dreta s’ha consolidat com una força política cada cop més present i normalitzada a Catalunya i a la resta del món. Al programa El Gra i la Palla, Germà Capdevila, Robert González i Xavier Díez analitzen les causes d’aquest auge ultra: la por, la polarització social i la impotència de les democràcies davant els reptes actuals.
Aquest ha estat el tema central de la secció de política d’aquesta setmana, amb el GRA I LA PALLA, entre el periodista Germà Capdevila, el politòleg Robert González i l’historiador, Xavier Díez, tots ells col·laboradors habituals, per abordar el fenomen ‘ultra’ des d’una perspectiva política, social i mediàtica.
La secció arrenca amb una preocupació clara: “Potser hem pecat d’intentar mirar cap a una altra banda i ara ja tenim el monstre davant”, expressava el Capdevila a l’inici. Díez subratlla que aquest no és un cas aïllat sinó un fenomen occidental, ja que el mateix que està passant a Catalunya, està passant a França, al Regne Unit o a Dinamarca. Segons l’historiador, hi ha una sensació generalitzada de pèrdua de poder i d’impotència de les democràcies davant problemes concrets, cosa que genera polarització i fomenta els discursos extremistes.
Robert González, per la seva part, recorda l’última enquesta del CEO, la qual projecta un 18% de diputats d’extrema dreta al Parlament si sumen forces Vox i Aliança Catalana. I alerta que “la principal potència mundial està governada per l’extrema dreta, perquè Donald Trump és d’extrema dreta.”
Tot i reconèixer la gravetat del cas Trump, Díez introdueix un matís sobre les deportacions, “les deportacions que fa no són gaire diferents de les de Biden o Obama. Trump juga més amb la simbologia i l’espectacle que no pas amb una política real de deportacions massives.” Malgrat això, González recorda que el missatge de Trump alimenta un racisme explícit i perillós.
“Hi ha una deshumanització de la persona que no és blanca. I això té conseqüències directes al carrer.”
Ambdós també responsabilitzen els mitjans i els partits tradicionals, que han donat veu i legitimació a discursos feixistes, com el de Desokupa. Díez, però, fa una distinció entre Vox i Aliança Catalana, on menciona que els dos partits realment provenen de diversos punts d’inici. En aquest cas, Díez alerta que Vox dona veu als joves i, per tant, aconsegueix la seva confiança.
“Si en una organització política, tens gent jove prou inconscient per a poder actuar, realment és molt més perillós perquè pot actuar al carrer.”
Amb el cas d’Hungria, com a exemple, Germà Capdevila alerta que aquest és també el perill que tenim a casa. A partir d’aquí, el repte és fer-li front. Tant Díez com González apunten que el vertader poder per frenar aquest perill és des del periodisme i dels mitjans de comunicació. En aquest cas Robert especifica que els perills de la política actual provenen de la crisi del neoliberlaisme, al qual ja se li havia fet front amb anterioritat, com en els ja derrotats, del 15M o el procés independentista.
“D’aquesta derrota és d’on està bevent de l’extrema dreta. Allà on hi havia esperança per aquests moviments, ara hi ha frustració i ràbia vehiculada pel capital per dur a terme la seva agenda”
És per això que els col·laboradors afirmen que els mitjans de comunicació haurien de tenir la responsabilitat de desmuntar els discursos que s’escampen per altres mitjans i medis ordinaris. Per acabar, Xavier Díez obra el debat sobre el wokisme. El descriu com un moviment infiltrat en l’esquerra per destruir-la des de dins, ja que, segons el que diu, “l’esquerra s’ha convertit en una caricatura interseccional, que s’ha aïllat d’aquella part de la societat que ha descobert una hermenèutica que és incapaç d’entendre”.
