Des del Vendrell fins a l’exili, Pau Casals, va consagrar-se com un dels millors violoncel·listes, un gran compositor i defensor de la república.
Pau Casals va néixer el 29 de desembre de 1876 al Vendrell, en una família humil i de músics. De ben petit va demostrar un talent excepcional; amb cinc anys ja tocava diversos instruments i als sis va compondre les seves primeres peces. El primer violoncel que va tenir va ser fet per una carabassa, unes cordes i un toc de pintura, construït pel seu pare i el seu padrí.
Amb dotze anys es va traslladar a Barcelona per formar-se a l’Escola Municipal de Música. Després de tocar en cafès per guanyar els primers diners, va topar-se amb el compositor Isaac Albéniz qui li va obrir les portes al Compte Morphy. A partir d’aquí, va iniciar una carrera meteòrica que el va dur de Madrid a París i, poc després, a escenaris d’arreu del món, com Londres, Estats Units i part de Sud-amèrica.
Casals no només va ser un intèrpret i músic, sinó també un apassionat impulsor cultural. El 1919 va fundar l’Orquestra Pau Casals i, més endavant, l’Associació Obrera de Concerts, amb l’objectiu de fer accessible la música clàssica a les classes més humils i populars. El seu amor per la terra i defensor de la democràcia el van portar a tocar a Montjuïc durant la la proclamació de la Segona República.
En acabar la Guerra Civil, la dictadura el va obligar a exiliar-se a Prada de Conflent, on va continuar la lluita cultural i moral contra el franquisme durant quasi 20 anys. El 1950 va impulsar el Festival Bach de Prada i va començar a compondre El pessebre, obra basada en un poema de Joan Alavedra, que amb el temps esdevindria un símbol de pau arreu del món.
Els darrers anys de la seva vida els va passar a Puerto Rico, terra natal de la seva mare. Allà es va casar amb Marta Montañez, va continuar l’activitat pedagògica i va col·laborar amb el Festival Casals, 1956 a San Juan. Va morir a la capital porto-riquenya, el 22 d’octubre de 1973.
