El català a Europa i el patró negociador del PSOE

El 18 de juliol, en el marc del pròxim Consell d’Afers Generals de la UE, es debatrà de nou l’oficialitat de la llengua catalana a Europa. Germà Capdevila a la secció del Gra i la Palla, ho explica en detall i troba un patró que es repeteix a tots els pactes del PSOE.

Primerament, cal aclarir que aquest fet respon un dels compromisos que Junts i el Partit Socialista van pactar en l’acord d’investidura: que el català, el basc i el gallec esdevinguessin llengües oficials a Europa. Ara bé, tal com diu Capdevila, les coses no són tan senzilles.

Perquè una llengua esdevingui oficial a la Unió Europea, cal unanimitat dels estats membres, i aquí és on rau el principal problema. Segons Capdevila, hi ha països que hi voten en contra perquè tenen llengües minoritàries pròpies i no volen obrir la porta a nous reconeixements; i d’altres, directament, perquè no entenen per què haurien de fer oficial una llengua que ni tan sols ho és plenament dins del seu propi estat. Sota aquest paraigua, la pregunta és senzilla, com hauria de ser oficial el català a Europa si, a Espanya, no té el mateix rang d’oficialitat que el castellà? 

Segons el Reglament 1/1958 de la Unió Europea, si una llengua és oficial en un estat membre, automàticament ho és a la UE. Així que, si el Congrés espanyol aprovés una llei que reconegués el català, el basc i el gallec com a oficials en tot l’estat, la UE estaria obligada a fer-les oficials. Aquesta via és totalment constitucional, però no s’ha posat damunt la taula. “Això em fa pensar que hi ha un patró clar en la manera de negociar del Partit Socialista. Sempre es pacta una cosa —com ara l’oficialitat del català, l’amnistia, el traspàs de Rodalies o un finançament singular—, però al final mai es materialitza”, explica el director de RAB.

Capdevila evidencia que sempre hi ha una excusa per part del Govern central espanyol. “És com una coreografia repetida: es promet, s’intenta a mitges i es culpa a un tercer quan no s’aconsegueix”. I mentrestant, els partits catalans no diuen res, potser per no reconèixer que els han pres el pèl.

Potser la qüestió no és només que el Partit Socialista no compleixi, sinó que els partits catalans no insisteixen ni batallen prou, perquè saben que hi ha línies vermelles en l’Estat que no es poden travessar. El fet està que, “el que caldria és que ho diguessin clar, i no participessin d’una teatralització que només porta a repetir els mateixos errors de sempre”.