Rosita Torres i Tamara Siminkowich entrevisten Gisela Manzoni, docent i investigadora per la Facultat d’Humanitats i Ciències de l’Educació de la Universitat Nacional de La Plata, i membre del Centre Interdisciplinari d’Investigació en Gènere.
La trajectòria acadèmica de Manzoni se centra en l’àmbit de la història social i política, amb una voluntat d’investigació centrada en el paper de les dones durant les lluites antimilitaristes i antifeixistes a l’Amèrica Llatina entre 1910 i 1936. Organizar la Paz és el llibre on reuneix els resultats de les investigacions i on desenvolupa la tesi.
Manzoni porta més d’una dècada vinculada al Centre Interdisciplinari d’Investigació en Gènere, on va començar com a estudiant col·laboradora i posteriorment va desenvolupar el seu doctorat. Actualment, hi treballa amb una beca postdoctoral del CONICET, sota la direcció de la reconeguda Dora Barrancos i la codirecció de Graciela Queirolo. El seu projecte postdoctoral continua abordant la relació entre dones i guerra, però afegint-hi una perspectiva sobre el treball femení: desmunta el mite segons el qual la incorporació massiva de les dones al món laboral durant les guerres va suposar un avenç sostingut en drets laborals; al contrari, moltes van ser obligades a tornar a l’àmbit domèstic un cop finalitzats els conflictes.
La seva recerca, tot i estar centrada en l’Amèrica Llatina, adopta una mirada transfronterera. Manzoni subratlla que els moviments antimilitaristes i antifeixistes del segle XX no poden entendre’s des d’una òptica nacionalista, sinó com a part de xarxes solidàries i transnacionals. En aquest sentit, destaca exemples com la connexió entre activistes del Brasil o de l’Estat Espanyol durant el congrés pacifista a Ferrol el 1915, o l’impacte mutu entre anarquistes catalanes i argentines durant la Revolució Espanyola.
Manzoni afirma a l’entrevista que el seu interès per la història i l’estudi del gènere no és només acadèmic, sinó emocional, polític i vital. La investigadora emfatitza que la recerca és una eina per pensar el present i articular i gestionar resistències actuals que obliguen a mirar el passat, i revifar la militància de figures com Juana Rouco Buela, l’anarquista argentina activa en la dècada del 1920, que va destacar tant per la seva lluita com per la seva tasca cultural i educativa.
Finalment, l’entrevista recull l’experiència recent de Manzoni a Catalunya, on va ser convidada a un col·loqui internacional sobre moviments contra la guerra i el feixisme als anys trenta, organitzat per la Universitat de Lleida, amb el vaticini de l’Institut català Internacional per la Pau. La seva participació amb una ponència titulada Antimilitarismo y antifascismo de las mujeres en América Latina va ser molt ben rebuda i va evidenciar, segons la investigadora, la reciprocitat en les mirades historiogràfiques que rau entre ambdós territoris. Destaca Manzoni que es va sorprendre, sobretot, de la mirada crítica i actualitzada dels catalans davant la situació política que viuen a l’argentina.
