El 30 de juny de 1994 la Generalitat de Catalunya va reconèixer la llengua de signes catalana, 195 anys després de les primeres passes cap a la seva creació.
La llengua de signes catalana va començar a fer les primeres passes el 1799 gràcies al prevere francès Joan Albert. Ell va ser qui va iniciar l’ensenyament de sords a Catalunya aquella mateixa tardor a casa seva i, a partir del febrer del 1800 va continuar amb les classes al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.
A partir d’aquestes primeres lliçons, es va fundar aquesta llengua de signes, que aniria consolidant-se amb l’empara del sistema escolar per a sords durant el segle XIX. Al segle XX es va poder fer un lloc en el moviment associatiu, deixant enrere els espais de socialització escolar perquè les llengües de signes havien estat expulsades de les escoles.
Durant els anys seixanta, les obres de William C. Stokoe, lingüista i professor de la Universitat de Gallaudet, van marcar un canvi en la història d’aquestes llengües arreu del món. Amb la seva feina va aconseguir la consideració i reconeixement d’aquells gestos manuals i facials que, fins aleshores, havien estat vistos com un mètode de suport per a l’aprenentatge.
Aquest creixement social també va arribar a la llengua de signes catalana. A partir de la dècada dels 80, aquests nous corrents van penetrar en l’associacionisme de persones sordes de Catalunya. Això va coincidir amb la recuperació de la llengua catalana i arreu d’Europa la pluralitat lingüística agafava força. El 1993, el Parlament de Catalunya va crear per primera vegada a la història una comissió oficial sobre la llengua de signes, que va acabar portant a la creació d’una normativa de reconeixement i protecció de la llengua catalana de signes aquell 30 de juny de 1994.
