El 26 de juny de 1977, les Drassanes de Barcelona van ser l’escenari d’una fita inèdita a Catalunya i a tot l’Estat espanyol: la primera manifestació pels drets LGTBI.
En ple inici de la Transició, milers de persones van desafiar la por, la repressió i el silenci. Aquella tarda, més de 5.000 persones van començar a caminar per la Rambla sota els crits: “Nosaltres no tenim por, nosaltres som!”. Es tractava de la primera manifestació del col·lectiu LGTBI, convocada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), la qual va suposar una ruptura radical amb el llegat moral del franquisme; era el primer cop que el col·lectiu LGTBI es feia visible de manera massiva, exigint reconeixement, dignitat i drets humans.
La marxa, que va recórrer el cor de Barcelona fins a la Font de Canaletes, va ser encapçalada per les persones del col·lectiu trans, i va comptar amb el suport de feministes, nombrosos sindicats, entitats veïnals i representants d’alguns partits d’esquerres. Les pancartes —amb lemes com “El meu cos és meu i faig amb ell el que vull” o “Amnistia sexual”— trencaven tabús encara profundament arrelats al pensament comú dels que havien viscut en dictadura. I els crits de “No som perillosos” plantaven cara a la visió condemnable que el règim dictatorial havia projectat sobre la diversitat sexual i de gènere.
Tot i el gran nombre d’assistents, la policia, encara amb nomenclatura dels “grisos”, va carregar amb violència contra els manifestants. Hi va haver bales de goma, persecucions i ferits greus, inclús, un dels assistents, va ser arrestat, apallissat i empresonat a la Model durant gairebé dos mesos. L’endemà, el FAGC va denunciar públicament la brutalitat policial, però també va celebrar la mobilització com una victòria històrica.
Aquell 26 de juny no va ser només una protesta, sinó que va marcar l’inici d’un moviment que ja no faria marxa enrere. En els anys següents, el FAGC va guanyar aliances amb sindicats i partits democràtics, i va jugar un paper clau en la derogació de la inclusió de l’homosexualitat dins la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social (1979). Finalment, el 1980, l’Estat Espanyol va legalitzar les associacions LGTBI, posant fi a dècades de clandestinitat.
Des d’aleshores, les marxes de l’orgull han passat de la persecució al reconeixement públic, de la por a la festa. Però aquell crit de “nosaltres som” continua ressonant. No com a consigna nostàlgica, sinó com a advertència: cap dret no ha estat mai regalat. I avui, mentre ressorgeixen i creixen nous discursos d’odi que pretenen reescriure la història antidemocràtica, el carrer torna a ser un lloc necessari. Perquè si el 1977 la lluita era per existir, avui la lluita és per no desaparèixer, i per això cal sortir al carrer amb més orgull que mai.
