Cada 23 de juny a la nit, milers de fogueres s’encenen d’un extrem a l’altre dels Països Catalans. La Flama del Canigó, les tradicions antigues i la persistència popular converteixen la revetlla de Sant Joan en la gran diada nacional del nostre país, un símbol compartit que uneix llengua, territori i comunitat.
La nit del 23 al 24 de juny, coneguda com la revetlla de Sant Joan, la nit del foc, la nit de les bruixes o la nit del ros, se celebra intensament arreu dels Països Catalans. És una festa que coincideix amb el solstici d’estiu i que, malgrat els intents històrics de l’Església catòlica de cristianitzar-la vijcuoant-la amb el naixement de sant Joan Baptista, manté un fort substrat pagà i ancestral. Per això, des de fa molts anys hom reconeix el 24 de juny com la Diada Nacional dels Països Catalans, una festa que ja s’expressa de manera natural i espontània.
La celebració té com a element central el foc, un símbol de purificació, canvi de cicle i renovació vital. Les fogueres de Sant Joan són diverses: comunals, familiars, veïnals… Tradicionalment es construeixen amb objectes vells acumulats durant l’any i s’encenen al vespre, just quan cau el sol. A més del foc, també són comuns les banyades de mitjanit, els rituals amb herbes remeieres, les danses populars i, per descomptat, la coca i el cava que omplen les taules.
Aquestes manifestacions són molt més que folklore: tenen arrels profundes en el cicle agrícola i en l’univers simbòlic mediterrani. Tal com recorda el folklorista Jan Grau, el solstici d’estiu és “el moment que els nostres ancestres demanaven l’abundància per a l’etapa que començava”. El foc, doncs, representa el sol, la llar i també la festa col·lectiva.
Un dels rituals més potents i extensos que connecten aquesta festa amb el concepte de nació és la Flama del Canigó. Iniciada com a tradició moderna el 1955 per l’excursionista nord-català Francesc Pujada, la flama s’encén simbòlicament al cim del Canigó cada 23 de juny i des d’allà és distribuïda arreu dels territoris de parla catalana.
Des de la Catalunya Nord fins a Guardamar, des d’Andorra fins a l’Alguer, passant pel País Valencià, les Illes Balears i la Franja, milers de fogueres s’encenen la mateixa nit amb aquesta flama regenerada. El 1966, en plena dictadura franquista, la flama va travessar la frontera dels estats i va arribar clandestinament a Vic, escampant-se des d’aleshores com a símbol de resistència i identitat compartida.
En paral·lel a la Flama, trobem altres expressions potents del foc. Les falles del Pirineu —com les d’Isil, Boí o Andorra— són una tradició precristiana que consisteix a baixar troncs encesos des de la muntanya fins a la plaça del poble, on s’apilen per fer una gran foguera. Aquest ritual, reconegut com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, manté viva la connexió entre el foc i el sol, entre la natura i el poble.
Tot i que les autoritats —des de l’Ajuntament de Barcelona al segle XVIII fins al franquisme— han intentat en diverses ocasions frenar aquesta festa per considerar-la perillosa o pagana, la tradició ha sobreviscut gràcies al seu fort arrelament popular. A la ciutat de Barcelona ja se’n troben referències al segle XV, amb petards, banys al mar, balls al voltant del foc i una gran disbauxa al carrer. A molts pobles es cremava un ninot de palla com a símbol de renovació, i en alguns llocs com el Vallespir, la foguera era encesa per la darrera parella que s’havia casat.
La celebració també ha tingut històricament un component de rivalitat, especialment entre barris, que competien per construir la foguera més gran, fins al punt de pispar-se la fusta. Això demostrava la importància d’un ritual que, més enllà del foc, ha inclòs danses (com el Ball de les Rentadores a Riu de Cerdanya o la dansa de Sant Joan Pelós a Pollença), curses pel bosc amb falles enceses, o elements d’aigua com banys col·lectius, remullades i batalles festives. I com qualsevol festa catalana que s’ho val, té la seva tradició gastronòmica, i la revetlla s’acompanya sempre amb coca de Sant Joan, especialment la de fruita confitada, crema, llardons o recapte, i vi o cava.
La pirotècnia, per la seva banda, s’ha mantingut com un dels elements més estimats de la festa: trons, traques, bengales, rodes i coets esclaten en un espectacle de llum i soroll que simbolitza l’expulsió dels mals esperits. Tot plegat connecta amb el refrany popular: “Qui encén foc per Sant Joan, no es crema en tot l’any.”
Més enllà dels Països Catalans, la nit de Sant Joan també es celebra a molts indrets d’Europa i del món. A Dinamarca es crema simbòlicament una bruixa al capdamunt de la foguera. A Portugal, les Festes de São João de Porto combinen trets pagans i religiosos. A Estònia, Finlàndia i Lituània, la festa és fins i tot més important que Nadal. A Menorca, però, en lloc del foc, són els cavalls els protagonistes: a Ciutadella, els jocs eqüestres i les corregudes són part essencial de la festivitat.
Tot això fa de la revetlla de Sant Joan una festa total, amb múltiples expressions locals, però amb un denominador comú: el foc. És una festa transversal, arrelada, compartida per tot un poble sense necessitat de cap institució que la declari oficial. Per això mateix, per la seva capacitat de travessar fronteres administratives i mantenir viva la consciència col·lectiva, molts ja la considerem la veritable Diada Nacional dels Països Catalans.
