Una tradició que neix al cim del Canigó i esdevé un símbol de persistència, identitat i germanor per a milers de catalans arreu dels Països Catalans.
El foc que ens uneix: què significa la Flama del Canigó
La Flama del Canigó és avui una de les tradicions més reconegudes i simbòliques dels Països Catalans. Inspirada en el poema Canigó de Jacint Verdaguer, va néixer el 1955 sota la iniciativa de Francesc Pujade, veí d’Arles de Vallespir, amb l’objectiu de renovar simbòlicament els focs de Sant Joan des del cim d’una muntanya altament simbòlica per a la cultura catalana. En menys de vint anys, la pràctica es va escampar des de la Catalunya Nord a tot el Principat, el País Valencià, Andorra i les Illes, fins a esdevenir un ritual compartit i amb gran capacitat de mobilització.
La base de la tradició és senzilla: una flama que es manté encesa tot l’any al Castellet de Perpinyà, al Museu de la Casa Pairal. Cada 22 de juny, un grup d’excursionistes, habitualment membres del Cercle de Joves de Perpinyà, la recull i la puja fins al cim del Canigó (2.784 m). Allà s’encén una nova foguera i s’hi llegeix un manifest anual, elaborat per alguna personalitat del món cultural o social.
A partir de la mitjanit, s’inicia la distribució de la flama renovada, que recorrerà centenars de quilòmetres en mans de voluntaris i entitats locals fins a arribar als pobles i ciutats que celebren la revetlla de Sant Joan i que faran servir la flama per encendre la foguera aquesta nit màgica.
Organització, logística i participació arreu del territori
La distribució de la Flama es fa a través d’un entramat de rutes principals i centres de repartiment, que permet arribar de forma escalada a més de 350 municipis. El transport es fa a peu, en bicicleta, en cotxe, o fins i tot en barca per rutes com el riu Ebre. Entitats excursionistes, culturals, esportives o veïnals actuen com a equips de foc i s’encarreguen de rebre, custodiar i fer arribar la flama al punt central de la seva població. En molts casos, l’arribada és també un acte festiu, amb cercaviles, música, danses i lectura pública del manifest.
Òmnium Cultural, entitat que gestiona la coordinació general de la Flama des de fa dècades, dona suport logístic i comunicatiu als equips locals, facilita materials de difusió i ajuda a incorporar nous municipis a la xarxa. També promou actes institucionals de recepció com el que se celebra cada any al Parlament de Catalunya, on es reconeix la tasca simbòlica i cívica d’aquesta tradició.
Un dels moments més singulars de la festa és l’Aplec del Canigó, el cap de setmana previ a Sant Joan. Centenars de persones s’apleguen al refugi dels Cortalets, al peu de la muntanya, i pugen al cim carregant feixos de llenya provinents de pobles i ciutats d’arreu del país. Cadascun porta una cinta amb el nom de l’indret i, sovint, algun missatge o dibuix. Aquesta llenya s’apila al voltant de la creu de ferro del cim i servirà per encendre la foguera.
Més enllà de la festa: significat i projecció
La Flama del Canigó té una càrrega simbòlica que transcendeix la celebració festiva. S’ha consolidat com una eina de cohesió social, una expressió d’identitat col·lectiva i un espai on pren protagonisme la cultura popular. A diferència d’altres actes més institucionalitzats, la Flama combina la força del símbol amb una organització voluntària i popular, basada en la implicació d’entitats locals, centres excursionistes i associacions.
És també una proposta de país, que connecta comarques i generacions amb una pràctica que es manté viva perquè s’adapta any rere any a cada context local. L’ús de la flama és lliure, i cada poble organitza la rebuda i l’encesa de la foguera segons les seves pròpies dinàmiques, però sempre mantenint el gest comú: el foc que ve del Canigó i que encén la nit de Sant Joan.
En un moment en què les tradicions populars són, en molts casos, banalitzades o desconnectades del seu entorn, la Flama del Canigó es manté com una celebració arrelada. El seu èxit rau en la capacitat d’haver-se convertit en patrimoni del poble, i no pas imposat per cap institució. La cultura no s’encén des de dalt, sinó des del poble. I aquest foc, que baixa cada any de la muntanya, continua servint per fer llum a la identitat catalana que no s’apaga.
