La consulta pretenia reformar aspectes clau del dret laboral i facilitar l’accés a la ciutadania – Només un 30 % dels electors han votat, molt lluny del 50 % necessari per validar el referèndum
El referèndum abrogatiu celebrat a Itàlia els dies 8 i 9 de juny ha fracassat per manca de participació de l’electorat. Amb cinc preguntes sobre la taula —quatre relacionades amb la normativa laboral i una sobre el procés d’obtenció de la ciutadania italiana per a persones no comunitàries—, la iniciativa no ha assolit el quòrum legal del 50 % més un dels votants i, per tant, els resultats han quedat anul·lats. Des de Catalunya s’ha seguit amb atenció tot el procés electoral pels lligams socials, econòmics i culturals amb el país.
Les qüestions laborals incloïen la possibilitat de suprimir la limitació que impedeix la reincorporació judicial dels treballadors acomiadats de manera injusta, eliminar el topall indemnitzatori en empreses petites, introduir més restriccions als contractes temporals i establir una responsabilitat solidària en casos d’accidents laborals en subcontractes. Pel que fa a la ciutadania, es proposava reduir de deu a cinc anys el requisit de residència legal per a sol·licitar la nacionalitat italiana per part de persones de fora de la Unió Europea.
Els promotors de la consulta, entre els quals destacava la Confederació General Italiana del Treball (CGIL), van recollir més de 637.000 signatures per la qüestió sobre ciutadania i prop de quatre milions per a les laborals. Tot i això, la participació final s’ha quedat en un escàs 30 %, molt per sota del mínim legal requerit per validar els resultats de les consultes. Aquesta dada ha estat interpretada com un èxit tàctic pel govern ultradretà de Giorgia Meloni i els seus aliats, com la Lliga i Forza Italia, que havien advocat clarament per l’abstenció com a forma de boicot.
L’executiu italià, oposat frontalment a les reformes plantejades, havia argumentat que la ciutadania d’aquest estat europeu “no pot ser un regal” i que cal mantenir criteris més estrictes d’accés, en defensa d’una identitat nacional que consideren amenaçada per onades immigratòries de descendents dels més de 30 milions d’italians que van buscar una vida millor a països llunyans com els EUA, Argentina, Brasil o Austràlia.
En canvi, fonts sindicals de la CGIL s’ha denunciat una “crisi democràtica” per la baixa mobilització, tot advertint que l’estratègia del govern ha impedit a milions de ciutadans expressar-se sobre drets fonamentals que n’afecten la vida quotidiana i posen en perill la viabilitat futura de l’economia italiana. Itàlia és un dels països amb la natalitat més baixa del món, i la incorporació de nouvinguts és vital per assegurar el futur de l’estat de benestar bastit després de la Segona Guerra Mundial.
Des de l’oposició, formacions com el Partit Democràtic i Més Europa han lamentat el desenllaç, considerant que la desafecció i el desinterès han jugat a favor del govern i han deixat les forces progressistes amb un balanç electoral discret. Malgrat tot, han defensat la importància d’haver posat en debat públic qüestions estructurals com les condicions laborals i el model d’integració.
Aquest referèndum torna a posar sobre la taula les dificultats de la democràcia directa a Itàlia. L’elevat llindar de participació necessari, combinat amb l’ús de l’abstenció com a eina política per bloquejar reformes, fa que les iniciatives ciutadanes tinguin poques possibilitats de prosperar. A més, la baixa implicació ciutadana reflecteix una creixent desconnexió amb les institucions i un cert esgotament del model participatiu tradicional.
Amb aquest resultat, el govern de Meloni en surt reforçat i les lleis laborals i de ciutadania continuaran com fins ara. Tanmateix, la discussió oberta entorn d’aquests temes i la mobilització social prèvia al referèndum evidencien que el debat sobre drets laborals i models d’integració seguirà present a l’agenda política italiana.
