La UB inaugura ‘Art dispersat pel franquisme. Les obres dipositades a la Universitat de Barcelona’, que mostra obres confiscades durant la Guerra Civil i ingressades a la universitat el 1942.
Aquesta mostra inclou algunes de les obres requisades pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional – l’organisme creat pel règim franquista per gestionar el patrimoni requisat durant la Guerra Civil -, que van ser redistribuïdes en col·leccions privades i institucions polítiques, a causa del seu ordre i valor simbòlic.
Es tracta d’una exposició que mostra obres com una escultura de Josep Llimona i obres de l’escola de Luca Giordano, algunes en restauració, així com arxius i documents de l’època que posen relleu a la credibilitat de les peces i el seu ús institucional. Així com evidenciava un dels comissaris, Santos M. Mateos, sobre el motiu de crear aquesta exposició: “la clau és traçar-ne l’origen”.
Paral·lelament a la mostra ubicada a l’Aula Capella de l’Edifici Històric, s’ha creat també una versió virtual al Museu de la Universitat de Barcelona per a difondre aquest patrimoni oblidat. Ambdues estaran disponibles fins al 18 de juliol.
L’exposició parteix d’una recerca rigorosa sobre el rastre de desenes d’obres d’art requisades durant la Guerra Civil espanyola per part del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), una institució franquista creada per “protegir” el patrimoni artístic, però que en realitat va funcionar com a instrument de saqueig cultural i reordenació simbòlica del poder. Aquest servei va centralitzar, classificar i distribuir milers de peces procedents de museus, col·leccions privades i institucions vinculades a la República, moltes de les quals van acabar a mans de l’Església, institucions públiques afins al règim o col·leccionistes pròxims a l’elit franquista.
L’exposició mostra com, darrere del pretext de la conservació, es va ocultar una voluntat clara de despossessió i control cultural. Algunes de les obres exposades, com escultures de Josep Llimona o pintures atribuïdes a l’escola de Luca Giordano, permeten entendre el procés de dispersió patrimonial. El fet que algunes d’aquestes peces estiguin encara en procés de restauració demostra les dificultats de traçar-ne la història completa, així com els estralls del temps i la falta de conservació en els anys posteriors a la seva confiscació.
Un dels aspectes destacats de la mostra és l’anàlisi dels documents d’arxiu que acompanyen les peces. Aquests permeten reconstruir amb detall les rutes que van seguir moltes d’aquestes obres, i revelen una xarxa administrativa curosament orquestrada per legitimar la seva redistribució. Es poden veure, per exemple, fitxes originals del SDPAN, cartes entre responsables del patrimoni i informes sobre l’estat de les obres, molts dels quals apunten a un criteri clarament ideològic a l’hora de decidir què es preservava i on s’ubicava.
Amb aquesta mostra, la Universitat de Barcelona no només recupera la memòria d’un patrimoni perdut o silenciat, sinó que obre també un espai de reflexió crítica sobre la funció simbòlica de l’art en contextos de dictadura. El fet que aquestes obres es trobessin ocultes o repartides fora del seu context original suposa una forma d’exili cultural que, en alguns casos, encara no s’ha revertit. Aquesta iniciativa vol posar en el centre el debat sobre el dret a la restitució i la responsabilitat institucional envers la memòria històrica.
La versió virtual de l’exposició, accessible a través del Museu Virtual de la Universitat de Barcelona, amplia el relat amb entrevistes, documents digitalitzats i una navegació cronològica dels esdeveniments clau. Aquesta versió és especialment rellevant per a docents, investigadors i estudiants que no poden desplaçar-se físicament, i respon a la voluntat de democratitzar l’accés al coneixement i posar-lo al servei de la ciutadania.
Finalment, la mostra s’emmarca en un moviment més ampli de recuperació del patrimoni espoliat arreu de l’Estat, i s’afegeix a altres iniciatives similars que han tingut lloc a museus i arxius públics. Tal com apunta el comissari Santos M. Mateos, “no es tracta només de restituir objectes, sinó de restituir significats i memòries”. Aquesta mirada crítica i documentada és un pas necessari per reparar simbòlicament una part del dany cultural causat pel franquisme.
