El Barça tanca la temporada amb la seva onzena Copa de la Reina, en una final marcada pel doblet de Claudia Pina i per l’emoció continguda després del cop europeu.
A vegades no cal una exhibició per guanyar una final. N’hi ha prou amb contundència, orgull i talent. El Barça femení ho va demostrar una vegada més a Huesca, on es va imposar a l’Atlètic de Madrid (2-0) i va aixecar la seva onzena Copa de la Reina. Claudia Pina, que fa temps que carrega l’etiqueta d’hereva d’Alexia, va signar el seu millor partit de la temporada amb dos gols decisius que valen molt més que un títol.
La final no arribava en el millor context: la derrota a Lisboa encara pesava, el calendari saturat i un escenari menor per una gran cita, amb només nou mil espectadors i un ambient condicionat per la calor. Però tot això no va fer tremolar un vestidor que ja ha demostrat sobradament com s’aixeca quan més difícil ho té.
El partit va tenir moments feixucs, amb un Atlètic molt tancat i un Barça dominant però sense massa brillantor. Però Pina va trencar l’equilibri amb un xut ajustat des de la frontal i, a la segona part, va sentenciar aprofitant un refús amb la seguretat de les grans. Dues accions que confirmen el seu creixement i la seva maduresa competitiva en una plantilla que sap reinventar-se partit rere partit.
Més enllà del resultat, la final va deixar escenes carregades d’emoció: el comiat d’Ingrid Engen entre llàgrimes, la connexió entre Pina i Alexia al final del partit, i una afició que no va deixar d’empènyer. Moments que expliquen molt millor que cap estadística què significa aquest equip.
Amb aquest títol, el Barça culmina un nou triplet estatal (Lliga, Supercopa i Copa) i tanca una temporada que, tot i el regust amarg europeu, reafirma la solidesa d’un projecte esportiu i humà que segueix marcant el camí. El talent hi és, la força col·lectiva també. I noms com el de Claudia Pina demostren que el futur, com el present, és culer.
