Miriam Aymamí, durant el programa CONNEXIÓ posa altaveu a la literatura mexicana escrita per dones durant el segle XX, la qual va estar fortament marcada per una hegemonia masculina que decidia la seva distribució, edició o inclús, lectura.
El cànon literari, com a institució de poder, va excloure sistemàticament les dones, relegant-les a una posició marginal o directament ignorada. No obstant això, moltes escriptores van mantenir-se en l’acte d’escriure, fins i tot des de l’anonimat o amb pseudònims, o des de revistes perifèriques. Escriure, per a elles, era gairebé sempre un acte de transgressió.
Autores com Rosario Castellanos, Amparo Dávila, Inés Arredondo o Elena Garro van desafiar no només els rols socials assignats a la dona —cures de la llar, en primera instància— sinó també les convencions literàries del seu temps. Això va fer que traslladessin la literatura a camps íntims, els que elles freqüentaven; l’opressió social i de gènere, desigs frustrats, angoixes existencials, etc.
Les escriptores mexicanes no només van ampliar els temes i els límits del llenguatge, sinó que van obrir esquerdes en el cànon masculinitzat de la cultura mexicana. Escriure s’havia convertit en un acte de transgressió per a reconèixer tot allò que només elles havien viscut.
