Tomás Celiméndiz, l’aragonès a qui no se li resisteixen els embarbussaments catalans, presumeix de la ràpida i perfecta pronunciació d’un refrany català molt comú
En Tomás Celiméndiz va néixer a Borja, un poblet de Saragossa, i és procedent d’una família ramadera d’ovelles. El seu vincle amb Catalunya i el català neix quan va decidir venir a Barcelona a cursar els estudis de Ciències Polítiques i Sociologia, a la UAB. Al programa de TOCATS PEL CATALÀ, conversa amb la Mercè Porqueres i la Júlia Net Valiente, sobre el seu procés d’inscripció a la universitat catalana, i la seva decisió per començar a aprendre el català mesos abans, de venir-se a viure a Catalunya. Explica que els seus col·legues deien que no li serviria per a gran cosa; així i tot, ell va decidir endinsar-se en la comunitat catalana, i ràpidament va agafar consciència de totes les dificultats que té la voluntat de mantenir una llengua minoritària. Ara, diu, sent molta comprensió per la cultura i la llengua catalana i entén molts conflictes polítics i de preservació de la comunitat, que abans no entenia.
Actualment viu a Madrid on ha continuat els seus estudis, i explica que és un lloc on evidentment, no pot practicar gaire el català. La Júlia l’anima a vincular-se amb el Cercle català de Madrid per tal que pugui continuar assistint a xerrades, activitats i cursos en català que des d’allà ofereixen, i així conèixer la comunitat catalana resident a Madrid. Per acabar, en Tomás, confessa que les seves paraules preferides són aquelles que es desvinculen del castellà, com xiuxiuejar o emmagatzemar. I presumeix de la seva ràpida i precisa pronunciació de l’embarbussament: “plou poc, però pel poc que plou, plou prou”.
